diumenge, 25 de desembre del 2011

Bon Nadal i feliç 2012!


Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t’has de perdre pel camí
que et va guiant l’estrella cauta;
no t’has de perdre, pastoret,
anant, seguint el camí dret,
amb el sac de gemec i la flauta!

Pastor dels meus somnis d’infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
tempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

Josep Maria de Segarra i de Castellarnau
1894-1961
Poema de Nadal (fragment)

dimecres, 14 de desembre del 2011

1899. És l'hora del tancament de caixes?

Per la via judicial. El Govern de la Generalitat ha anunciat que, en front de la deslleialtat i l’incompliment de l’Estat respecte els 759 milions d’euros que deu a Catalunya, aquest serà el següent pas. És un fet inèdit en la democràcia espanyola, però són temps de canvi, on estem veient coses que fa pocs anys creiem impensables. En qualsevol cas, era necessari que el nostre Govern fes un gest d’autoritat, perquè hi ha coses que no podem deixar passar.
L’Estat espanyol que tenim al davant porta una careta de modernitat, però segueix arrossegant els mateixos vicis d’institució arnada que sempre ha tingut. Els governants espanyols que el condueixen fan trampa, i la darrera jugada dels 759 milions és una fita més en una llarga cursa. Aquest cop, quan estem sota la lupa de les institucions europees, l’Estat fa una maniobra per reforçar un discurs que fa temps que sentim: Que els problemes de dèficit de l’Estat són culpa de les autonomies, una mostra evident que s’hi ha de “posar ordre” (i ja sabem a quina comunitat autònoma es refereixen quan parlen de “les autonomies”).  Certament, les finances de les comunitats autònomes pateixen, especialment quan l’Estat incompleix els seus compromisos i els nega el que per llei els pertoca.

I no ens podem quedar de braços plegats. La decisió del Govern de la Generalitat de portar l’Estat als tribunals és un primer pas imprescindible. Però hem d’anar pensant en altres respostes, no ja purament governamentals, sinó ciutadanes. Perquè l’únic llenguatge que entenen des de Madrid és el dels fets consumats.

El 1899, l’Estat espanyol va realitzar una pujada d’impostos desmesurada per tal de sufragar el fracàs colonial de 1898. Aquesta va ser la causa del Tancament de Caixes, una insubmissió generalitzada per part dels contribuents  de Barcelona, que es van negar a pagar uns impostos abusius. Avui una acció com la d’aleshores no és factible, però tenim la mateixa obligació moral, la de prendre mesures que deixin clar, de tal manera que els espanyols no puguin ignorar, que als catalans no se’ns pot prendre el pèl i els diners contínuament.  I per això és hora de buscar resposta a la següent pregunta:  En el segle XXI, com seria l’equivalent d’un tancament de caixes?

dissabte, 10 de desembre del 2011

Una broma pesada

Potser ens queda lluny, perquè han passat moltes coses des d’aleshores. Però el 8 de febrer, no fa ni un any, el president Mas es reunia amb el president espanyol Rodríguez Zapatero. Feia algunes setmanes del canvi de govern a Catalunya, i la terrible situació financera de la Generalitat  ens queia a sobre com un gerro d’aigua freda. D’aquella reunió el president Mas en sortia amb un “compromís” del president espanyol, el de transferir a Catalunya 759 milions d’euros d’acord amb el que estableix l’Estatut. No era un cas de generositat, simplement el Govern central complia la llei, però prou bé que recordem com aquells dies els qui sempre reien les gràcies als socialistes no paraven de lloar la “lleialtat institucional” i la “responsabilitat” d’un govern presumptament amic de Catalunya.

I arribats on som, de tots és sabut que ara l’Estat es nega a pagar el que deu, encara que als pressupostos pel 2011 tenia una partida destinada a aquest fi. Estic segur que molts compartim el mateix sentiment: Ràbia, però no sorpresa, perquè ja sabem que les promeses de Zapatero són i seran paper mullat. No és un cas d’insolvència, perquè l’Estat tenia aquest diners previstos. Com ha dit el conseller Mas-Colell, és un cas de barra, pura i simple. De voler fer la punyeta fins a l’últim minut, encara que això tingui conseqüències pels ciutadans que necessiten els serveis públics de la Generalitat.

Podem treure diverses lliçons d’aquest assumpte: Per començar, que els governants espanyols ens maltracten ja no només per interès, sinó a vegades simplement per la satisfacció de deixar clar qui mana, encara que els quedin pocs dies.  Però la lliçó més important és que mentre l’Estat tingui la clau de la caixa, mentre l’Estat sigui qui recapta els impostos i els catalans haguem d’anar a pidolar transferències que no arriben, no ens mourem d’on som.  La lliçó és que el que tots sabem es torna a fer evident: Que només amb un sistema de finançament en que la Generalitat recapti tots els impostos generats a Catalunya podrem avançar. La darrera broma pesada del govern Zapatero és una prova més que l’únic camí és el Pacte Fiscal.


dijous, 1 de desembre del 2011

Eix Diagonal: oportunitat única

L'obertura de la nova C15 és una oportunitat per la comarca del Garraf i per la ciutat de Vilanova i la Geltrú. Una oportunitat única, però que requerirà de l'esforç de tota la ciutadania per poder optimitzar les potencialitats que ofereix. Especialment en termes de dinamització de l'economia i de vertebració territorial del país.

El President de la Generalitat ha posat en funcionament una obra que, en termes d'impacte econòmic, és tansols equiparable al que va suposar fa gairebé vint anys l'obertura dels túnels del Garraf. D'aleshores ençà, l'impacte en termes de creixement econòmic i demogràfic que ha experimentat la nostra ciutat ha estat lligat a aquesta infrastructura, i això malgrat el dolorós peatge que ens suposa als usuaris.

A diferència de la Pau Casals, l'Eix Diagonal és una obra executada amb el sistema del "peatge a l'ombra". Un peatge que no pagarem directament tots els usuaris sinó el conjunt dels contribuents -la utilitzin o no- a través dels pressupostos de la Generalitat. El cost de l'obra la situa com una de les més importants que es fan al conjunt del país i probablement com una de les úniques infrastructures viàries rellevants que es posaran en marxa a Catalunya en els propers anys, com ara el desdoblament de l'Eix Transversal (C25).

En poc menys d'una hora serem a tocar quatre ciutats mitjanes amb vocació de tenir el nostre paper en el conjunt del país. Manresa, Igualada, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Quatre ciutats amb una dinàmica pròpia cadascuna. Però amb un objectiu compartit: volem marcar el rumb dels nostres territoris. I aquesta infrastructura ens ha de permetre marcar el rumb cap a una direcció inequívoca: la recuperació econòmica. Les vies de comunicació i transport per si soles poden no representar res. Però amb una orientació i utilització adequades esdevenen un dels principals motors dels territoris que uneixen i pels que hi transcorren.

Des de Vilanova i la Geltrú hem de tenir clar que aquesta oportunitat ens situa en una posició privilegiada des d'una òptica nacional. A la bona situació geostratègica que ja tenim -connectats amb Barcelona i Tarragona via ferrocarril i C32- hi hem de sumar ara el nou node d'interconnexions que tindrem a l'entrada de la nostra ciutat, al voltant del qual hi pivotaran C15 i AP7 amb C31, C32 i un element que no hem tingut prou en compte: el Port.

En termes de transport comercial i de mercaderies, hom podrà viatjar per vies de doble carril des de Lleida (A2), passant per Igualada (C15) i desenvocant al port de la nostra ciutat sense pagar cap peatge. És aquí on el port guanya punts com a porta d'exportació de mercaderies i on les diferents administracions i agents econòmics hem de sumar esforços per aconseguir també sinergies amb la futura línia ferroviària de la Mediterrània. En termes turístics i de desplaçament de persones, aquestes mateixes potencialitats ens ofereixen una bones perspectives. Però podem caure en el risc que siguin tansols bones perspectives si nosaltres des de Vilanova i la Geltrú no som proactius.

M'ho hauran sentit dir sovint: hem de posar la ciutat a punt. No ens podem limitar a esperar amb els braços oberts a que la gent decideixi venir a casa nostra. Sinó que hem de ser nosaltres els qui posem la ciutat a punt i fem les accions que estiguin al nostre abast en un doble objectiu: donar a conèixer el millor de la ciutat i posar les condicions favorables perquè, després de conèixer-nos, aquests potencials clients/visitants/inversors/turistes vinguin. I repeteixin.

Des del Govern de la ciutat estem fent tot allò que està dins les nostres possibilitats. Accions comunicatives i publicitàries als mitjans de Maresa, Igualada i Vilafranca; adequació dels accessos a la ciutat, millora de la senyalització interna tant per a vehicles com per a vianants; senyalització de la façana marítima i del centre, habilitació de noves zones d'aparcament i facilitació de l'accés als aparcaments acctuals. No podrem fer tot el que voldríem ni tant de pressa com voldríem. Però sí que fem allò que podem. I entre aquestes accions, n'hi ha una que també ens correspon: demanar a tota la ciutat que assumeixi com a pròpia aquesta oportunitat. Que cadascú faci tot allò que tingui al seu abast per ser protagonista també de la millora que ha de significar aquesta infrastructura.


Amb quin objectiu? Liderar. Vilanova i la Geltrú ha de ser la punta de llança d'aquesta nova infrastructura. Per què? Perquè tenim un element diferencial respecte de les altres tres capitals: tenim el mar. Quan el Govern de la ciutat assenyalem l'obertura al mar com un objectiu fonamental, ho fem amb la convicció que aquest fet diferencial aportarà el valor afegit necessari per ser líders. Si sumem la força del mar al conjunt d'atributs de la ciutat, podrem liderar la recuperació econòmica de les ciutats de l'Eix Diagonal. Tenim patrimoni, gastronomia, cultura, comerç, esports, mar, potencialitats turístiques. Però també una ma d'obra formada, possibilitats d'inversió i infrastructura per fer empresa. A partit d'ara se'ns obre una nova oportunitat. Sapiguem estar a l'alçada i liderem entre tots els futur de la nostra ciutat.

Gerard M. Figueras i Albà
Regidor de promoció econòmica i turisme
Diputat al Parlament de Catalunya

Article publicat al Diari de Vilanova el 2 de desembre de 2011

diumenge, 27 de novembre del 2011

L’hora de la responsabilitat

Les eleccions generals del passat diumenge 20 han marcat un punt d’inflexió en la política catalana. La victòria de Convergència i Unió culmina un cicle electoral inèdit, i més d’un milió de catalans han donat suport a CiU, al Pacte Fiscal, i a la transició nacional. Tenim 29 diputats i senadors nacionalistes a Madrid, i els hem de fer valer. Però són temps difícils, i ben aviat començarem a sentir crides a la moderació i a la responsabilitat. Convergència i Unió ha d’actuar amb seriositat a nivell estatal per evitar un col·lapse de l’economia i de l’Estat, és cert.
Però no confonguem això amb la veritable responsabilitat. Responsabilitat és el que ha mostrat el poble de Catalunya a l’hora de votar, al demostrar que entén que les retallades no es fan per gust sinó per necessitat, i que el veritable culpable de la situació actual és el PSC. Responsabilitat és entendre que si estem com estem, és perquè España ens espolia i ens ofega, i que cal fer-hi alguna cosa, i per això la proposta del Pacte Fiscal ha rebut un suport tant clar.
Ara és l’hora de que Convergència i Unió mogui fitxa en el nou escenari, i ho faci, també, amb responsabilitat. Cal evitar la temptació i defugir els cants de sirena: No podem formar part de cap govern estatal, ni de concentració, ni de salvació, ni de res. I no podem repetir l’experiència de cap acord estable amb el PP, doncs sabem prou que el cost és massa alt, i el guany massa escàs.  Responsabilitat serà treballar pel Pacte Fiscal, i qualsevol cosa que ens n’aparti, significarà que hem perdut el nord.
L’experiència de l’any 2000 ens ha ensenyat què passa quan el PP pot passar el corró a Madrid i es pot fer valer a Catalunya. Però s’obren noves oportunitats i les hem d’aprofitar. Ara toca mirar a Esquerra, recuperar el diàleg i trobar punts d’acord, per poder fer front comú en la defensa de Catalunya i la demanda del Pacte Fiscal, però també per protegir la política lingüística, i pactar els pressupostos pel proper any. Responsabilitat serà poder tirar endavant les polítiques que el país necessita sense ser hostatges de ningú.
És l’hora d’evitar els passos en fals, i de no acceptar regals enverinats.  Hem de seguir estant a l’altura del poble de Catalunya, i per això és l’hora de la responsabilitat.

divendres, 11 de novembre del 2011

Terços amunt!

Portem setmanes treballant des de diversos espais, entitats i institucions de la ciutat per preparar la Fira d'enguany. Intercanviant correus electrònics amb una de les persones que ha pencat de valent, m'escrivia aquesta acció en l'argot casteller que he trobat encertada per definir l'actitud que hauríem de tenir en moments com aquests.

Fa ja massa temps que les negatives notícies econòmiques s'han convertit en el nostre pa de cada dia. Certament, una combinació de mala gestió -pública i privada- al costat d'un canvi de cicle econòmic, estan fent que moltes persones no ho estiguin passant bé. Gens bé, de fet. Situacions d'atur, acomiadaments, tancaments de negocis, finalitzacions de prestacions. Poques perspectives de futur agreujades per males notícies i pels imposats ajustos pressupostaris que ens arriben a nivell europeu.

La situació és complexa. Cert. Però és hora que actuem per començar a girar la truita, no troben? Quan hom ha de tirar endavant projectes -ja siguin personals o col.lectius- la força de voluntat, l'actitud, és el factor determinant perquè siguin reeixits. No es tracta de fixar-se només en aquelles qüestions negatives, en les dificultats. Sinó de saber cercar les oportunitats per aconseguir una resposta positiva, reeixida i il·lusionant.

Aquesta és l'actitud que ens hem proposat des del govern municipal: posar les coses fàcils perquè els projectes, les idees i les il·lusions tirin endavant. Des que fa quatre mesos varem assumir la responsabilitat de governar la ciutat, no s'imaginen la gran quantitat de persones que hem escoltat i que ens han plantejat les ganes de tirar endavant projectes. Persones amb situacions complexes però que, malgrat les dificultats, no es rendeixen i es tornen a aixecar una vegada i una altra. I tornen a confiar en l'administració.


Aquesta manera de fer emprenedora, d'anar endavant, de sumar i en positiu és la que ens permetrà sortir del sot, avançar com a ciutat, com a país, com a societat. Aquesta actitud de fer pinya, de deixar de banda les diferències i de sumar esforços és la que ha permès que centenars d'entitats, empreses, associacions i institucions els oferim avui una Fira de Novembre de tothom i per a tothom.

Vull des d'aquestes línies agrair a tots els traballadors municipals l'esforç, l'actitud positiva i l'esperit de servei que han mostrat durant la preparació de la Fira, especialment als de les regidories de promoció, comunicació i també a la brigada i a la policia municipal. Entre tots hem construit la pinya i el forlre. Ara tan sols manca completar el castell amb la implicació de la resta de la ciutadania.

La Fira és només un exemple de que si fem pinya, ens en sortim. I aquesta és una forma de treball, una actitud, que hauríem d'utilitzar per a tots els reptes que se'ns plantegin com a ciutat, com a societat. També individualment. Perquè si ens ho plantegem, tots pdem ser el motor que faci avançar Vilanova i la Geltrú.

dijous, 3 de novembre del 2011

L'objectiu d'una generació

Aquests són temps de reptes. No només vivim una situació econòmica i social molt dura, sinó que contínuament rebem impactes que alimenten el pessimisme. Però per fer-hi front, tenim una eina poderosa: la força d'una generació, la dels joves d'avui. La dels joves que no es resignen, que són capaços de donar el millor de si mateixos per allò en que creuen. I és l'hora de sumar esforços i energies, de que els joves d'aquest país transmetin missatges en positiu, i de fixar els objectius de la nostra generació.

 
I si la nostra generació s'ha de fixar objectius comuns, aquests han de servir per avançar en el benestar, la prosperitat i la llibertat col·lectius, uns propòsits que tots els joves compartim, més enllà de idees, creences i orígens diferents. Per això, un objectiu central ha de ser el Pacte Fiscal, una nova relació entre Catalunya i l'Estat, en la línia del concert econòmic, que acabi amb la sagnia fiscal que patim. Perquè mentre no tinguem els recursos que amb justícia ens pertoquen, no podrem construir el país més lliure que volem, i més important encara, el debat sobre les polítiques públiques es juga en fals.
 
Està passant davant els nostres ulls. El Govern de la Generalitat està prenent mesures d'austeritat inevitablement doloroses, amb tot el que això comporta. Podríem pensar que si les  finances de la Generalitat van quedar tan malmeses va ser per culpa del govern Tripartit. Els qui van governar els darrers anys hi tenen molta responsabilitat, és cert. Però el problema de fons són els milers de milions d'euros que cada any els catalans paguem en impostos i que no ens retornen. Aquest dèficit obliga a retallar serveis i prestacions, quan amb el Pacte Fiscal no només no hauríem de retallar res, sinó que podríem ser un país de referència pel seu estat de benestar.
 
Si ja el 2005 la JNC recollia suports pel que llavors anomenàvem “Acord Econòmic per Catalunya”, avui aquella reivindicació ha pres forma en el Pacte Fiscal que el gruix dels catalans considera necessari. És l'hora de que la JNC lideri aquesta reivindicació com l'objectiu d'una generació, l'objectiu de la gent jove de Catalunya. Si volem poder fer front al 40 % d'atur juvenil que patim, i sobretot, si volem llençar un missatge positiu a les generacions més joves, hem de mobilitzar-nos per aconseguir el Pacte Fiscal. Aconseguir aquesta eina, útil i necessària, ha de ser l'objectiu de la nostra generació.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Una marea imparable

Mica en mica,  la marea va pujant. El darrer Baròmetre d’Opinió Política ens ha revelat fa pocs dies que, preguntats per un referèndum d’independència, un 45,4% dels catalans votaria afirmativament, contra un 24,7 % que s’hi declararia en contra. Amb la prudència que exigeix llegir els resultats d’una enquesta, tenim motius per l’optimisme. Els partidaris de la independència de Catalunya van creixent com una marea que puja lentament, en silenci, res a veure amb aquelles onades grans i vistoses que fan molta espuma però que quan han passat tot queda igual.




La consciència de que a Espanya no hi fem res es va estenent. És el resultat, per una banda, de les polítiques i les actituds dels partits espanyols, que en la seva dèria centralista només estan aconseguint que cada cop més catalans obrin els ulls a la realitat, i per l’altra, d’anys de feina seriosa de l’independentisme conscient, del que la JNC n’és el gran exponent. Hem fet molta feina, però encara n’hem de fer molta més.

La independència de Catalunya només serà possible si al darrere hi ha una majoria social sòlida, que sigui inapel·lable per simple principi democràtic. I per això, les dades que ha revelat el CEO són encoratjadores, ens mostren que mica en mica, els fets es van imposant, que la societat catalana està prenent consciencia de l’ofec al que ens sotmet Espanya, i que més que mai, hem de seguir treballant. Hem de fer créixer aquest espai social, valent-nos de la raó i del sentiment, per construir la majoria per la independència que el nostre país necessita.

Les aigües pugen, i està a les nostres mans estendre més encara la taca d’oli dels que volem la plena llibertat nacional, per esdevenir, entre tots, una marea imparable.
 

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Corredors cap al futur

L’espera ha acabat. Dimecres passat, just abans que totes les notícies quedessin en segon pla per les noves de pau a Euskadi, la Comissió Europea confirmava el que feia dies que ja se sabia: la Unió Europea aposta pel Corredor del Mediterrani com un dels seus eixos prioritaris pel transport de mercaderies.

Com diu la cançó, de vegades ens en sortim. Amb tenacitat, amb persistència, amb la suma d’esforços dels actors públics i privats, la racionalitat ha prevalgut sobre el centralisme. No hem de tirar coets, perquè en última instància l’execució de les infraestructures encara depèn de l’Estat espanyol, però podem mirar al futur amb una mica més d’optimisme.


Un cop passades les febrades de nou ric que ens han portat a on som, només queda apostar per aquells elements que ens poden portar  un creixement sòlid, sense estridències ni miracles. Per això hem de celebrar la noticia, perquè és la primera pedra de la prosperitat que ha de venir, una prosperitat que es troba en el treball  en xarxa i en establir ponts amb els territoris del nostre voltant.

La batalla pel Corredor del Mediterrani ens ha portat a retrobar interessos comuns amb el País Valencià, un fet positiu que no ens ha de passar per alt, i que pot ser l’inici d’una nova etapa en que sigui possible construir noves col·laboracions i complicitats amb els nostres veïns del sud, començant per l’esfera econòmica, i potser un dia arribant a l’àmbit polític.
I més enllà de la península, aquesta decisió ens acosta a Europa, i ens servirà per incrementar i reforçar els vincles amb la resta de països europeus, i a la llarga, que l’economia catalana continuï el camí que fa anys que ha pres: el d’anar reduint la seva dependència d’Espanya. El Corredor del Mediterrani significa per nosaltres més Europa, i menys Espanya.

La decisió de la Comissió Europea ens fa més independents? No encara. Però és un pas. Un pas perquè Catalunya miri més cap a Europa i cap al món, per poder establir les xarxes que ens faran més importants, més rellevants, i que ens permetran tenir un paper en l’Europa del futur.

divendres, 2 de setembre del 2011

En defensa de la llengua catalana. Cap a l'emancipació nacional (II)

Espanya s'ha acabat. Els catalans en aquest Estat no hi tenim cabuda. El retorn de les vacances estiuenques ha estat precipitat. L'ocurrència del president espanyol Zapatero ens va agafar tots amb el torn canviat. Crèiem que era una ocurrència més. Poc a poc intuíem que es tractava d'un diktat europeu. I finalment s'ha transformat en la ruptura del pacte constitucional del 1978.

La generació dels qui hem nascut a la dècada dels vuitanta, aquesta constitució no la vam votar. Si ens consultessin avui, aquell text no el votaríem. I menys encara la reforma que han acordat els partits espanyols. La nostra és una generació que anhela transparència i una democràcia basada en el dret a decidir. En escoltar als ciutadans. Per això no volem ser partíceps de pantomimes decimonòniques. I per això també aplaudim la posició de força que ha mantingut CiU no participant d'aquesta farsa. Aplaudim la posició del força del President de la Genetralitat i del Govern de Catalunya.

I per si no n'hi havia prou, avui el PSOE a través del seu braç jurídic, ens dóna dos mesos per incorporar el castellà com a llengua vehicular. S'ha acabat. Prou. Nosaltres sempre hem tingut un tarannà dialogant. Positiu. De sumar. Però per aquí no hi passem. La immersió lingüística en català té en el seu esperit la construcció d'un sol poble. De no discriminar. I Espanya s'ho carrega. Amb això no s'hi juga. La llengua és el nostre ADN. Ens ha ajudat a resistir des del 1714. I seguirà essent el nostre ADN a pesar del que vulguin socialistes i popular espanyols.  

Ha arribat l'hora de practicar el no retorn. El xoc de trens del que alerten els presidents Pujol i Mas. Els joves nacionaliesta catalans demanem un cop de força. Estem a punt. Una majoria del país està a punt. Tenim pressa ens va dir el President Barrera. I ara sembla que Espanya també en tingui. Doncs que no pateixin, l'hora ha arribat.

Iniciem el camí de no retorn.





dilluns, 1 d’agost del 2011

Després de l'Escola d'Estiu definim l'Itinerari cap a l'emancipació nacional (I)

Aquest matí m'ha resultat difícil remprendre la feina després de cinc dies intensos d'Escola d'Estiu. Voldria des d'aquí felicitar novament a tot l'equip d'organització i a tots els assistents per haver fet possible un dies magnífics en els que hem treballat, hem proposat, hem après i sobretot ens ho hem passat bé amb amics d'arreu del país.

A la cloenda de l'Escola d'Estiu ens comprometíem davant el President Mas a elaborar el full de ruta cap a l'emancipàció nacional: és el que hem anomenat "Projecte Itinerari". Els debats d'aquests dies han posat les bases per definir una proposta que com a JNC oferirem al partit i al país per establir el camí a seguir en els propers anys.

Treballar per aconseguir una majoria social, econòmica, intel•lectual i mediàtica favorable a l'emancipació nacional. I definir també les complicitats internacionals i el camí legal corresponent per quan arribi el moment.

Aquesta serà la humil aportació de la Joventut Nacionalista de Catalunya al país. Amb l'objectiu de definir un horitzó clar i les estacions per arribar-hi.

Idees que han d'anar associades en tot moment a dues premises que ens demanava el President: no fer-ho des de la confrontació i despertar un sentiment d'il•lusió al conjunt del país.

Aixì ho farem.

divendres, 22 de juliol del 2011

Crònica d'una asfíxia anunciada

Ahir al vespre a l'acte d'entrega del Premi Ramon Trias Fargas que la Fundació CatDem va atorgar a Sergi Pardos en el marc de #LaNitDelPensament, el director de la fundació Agustí Colomines va anunciar la reedició de l'obra de Trias Fargas "Crònica d'una asfíxia anunciada".

Tres dècades enrere el qui fou una de les primeres veus liberaldemòcrates acreditades del nacionalisme català ja assenyalava quin seria el principal escull del país.

Certament, no és l'únic repte important al que com a poble ens enfrotem. sense anar més lluny, el tema central de l'obra del Sr. Prados, la gestió dels procesoss migratoris a les societats europees d'avui, és també un element important a afrontar. Però, al costat d'aquest, la necessitat de resoldre el finançament de Catalunya és avui al capavant de les prioritats del país.

Tot apunta que a la represa del curs polític iniciarem un procès intens en el qual el Govern de la Generalitat plantejarà sense embuts al Govern de l'estat -sigui el que sigui- una demanda sobre finançament sobre la qual no valdran respostes a mitges tintes.

Espanya haurà de parlar clar. I els catalans podrem valorar  si la resposta obtinguda és la que espera un poble que cada cop aplega més veus de llibertat.

Afrontar el pacte fiscal com la primera de les estacions per un procès d'afirmació nacional. D'emancipació nacional. Caldrà també escoltar les veus dels partits catalans. També ells hauran de parlar clar.


dimecres, 20 de juliol del 2011

Ens cal assumir la competència en matèria de beques

Podeu llegir la nota de premsa de la intervenció en el plenari d'aquesta setmana publicada a www.jnc.cat

Figueras celebra el decret aprovat pel Govern que incorpora un model català de beques per acabar amb el desequilibri dels estudiants de Catalunya

El diputat de CiU demana al conseller Mas-Colell que s’avanci realment en el traspàs en matèria de beques per assumir la competència plena i poder dur a terme la política del sistema català de beques

El Portaveu de CiU en Polítiques de Joventut al Parlament de Catalunya, Gerard Figueras, ha celebrat avui el decret aprovat pel Govern que incorpora un model català de beques per acabar amb el desequilibri dels estudiants de Catalunya – representen el 15 del conjunt de l’Estat i només reben el 10 en matèria de beques del Govern de l’Estat- i que significa l’intent de reajustar el desequilibri que existeix actualment, ja que 9 de cada 10 euros els aporta l’administració.

Així ho ha manifestat durant la sessió de control al Govern en la pregunta que ha formulat al conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, sobre “quins són els objectius i disseny que es proposa el Govern per a la política de beques per a estudiants universitaris a Catalunya?”

Figueras també ha mostrat la seva satisfacció perquè ahir al vespre es va conèixer la possibilitat d’un avenç en el marc de la comissió bilateral Estat-Generalitat respecte al traspàs de les competències de les beques. En aquest sentit, ha recordat que “seria un avenç que donaria compliment a una reivindicació històrica de governs, partits, associacions, estudiants i organitzacions polítiques juvenils que es remunten a una sentència de l’any 2011 del Tribunal Constitucional”.

Per al diputat de CiU, es tracta de dues bones notícies “avançar en el traspàs en matèria de beques i un model de beques universitàries propi català”. Figueres ha demanat al conseller que “s’avanci realment en aquest acord per assumir la competència plena i com es proposa el Govern dur a terme la política del sistema català de beques”.

dilluns, 20 de juny del 2011

Voluntat d’esmena

Fa deu anys que dedico bona part del meu temps al servei públic. A treballar per la llibertat del meu país i per una societat més justa. Trepitjant tots els racons del Principat. Ho faig des d’una convicció ferma. I des d’una valors profunds. Amb constant autocrítica i amb uns elevats nivells d’autoexigència.


Sovint em trobo que és complicat atendre tots els compromisos de servei amb la ciutadania que tinc com a càrrec electe. Al llarg dels deu anys de dedicació a l’activitat política, hi ha un defecte que no he sabut treure’m de sobre: No ser dir que no quan em demanen que doni suport a una iniciativa, un col•lectiu, o un esdeveniment. I acabo havent de ser a tot arreu. És aquí on la temptació de la velocitat apareix com una drecera, la drecera fàcil, perquè al cap i a la fi, tot fa que ho veiem com una cosa “natural”. I no ho ha de ser.

Per què corria tant? El primer que em ve al cap quan em faig aquesta pregunta és “perquè arribava tard a una reunió important”. És una resposta automàtica que crec que a tots ens pot sortir, però que no justifica una infracció. Alhora, poca gent trobaria normal afirmar “sabia que arribava tard, però he preferit no excedir els límits de velocitat”. Això m’ha portat a pensar-hi detingudament. I sense que en cap moment vulgui exonerar-me de la meva culpa, m’ha fet reflexionar en com el nostre entorn ens imprimeix la velocitat en les nostres vides. Ho hem de poder fer tot i ho hem de fer ràpidament. Així, sovint ens sembla normal haver de córrer contínuament.

Insisteixo en que la responsabilitat és individual, i que tots i cadascun hem de ser capaços de superar la inèrcia de viure corrent per viure amb seguretat i d’acord amb la llei. Jo aquest cop no ho he fet prou bé, i he fallat. I aquest error m’ha servit per aprendre la lliçó. Perquè aquesta és també la utilitat dels mecanismes sancionadors, la de recordar-nos les normes que cal complir. I jo la compliré fil per randa.

L’altra qüestió que fa més greu aquests fets -que tècnicament no em quedessin punts al carnet- m’ha agafat totalment de sorpresa, perquè mai havia rebut una notificació oficial de la sanció que m’hauria retirat els darrers punts. No sé quina és la causa, si factors administratius, si les adreces no encaixaven i per això no em va arribar, o qualsevol altre element. El cas es que no ho sabia i que quan els agents m’ho van comunicar em van deixar glaçat.

Com a càrrec electe, no tinc la mateixa responsabilitat que qualsevol ciutadà, en tinc més, i em correspon donar exemple davant una situació com aquesta. Per això assumeixo la sanció que em correspongui com a justa i merescuda, i l’entomo com un recordatori constant de la lliçó de vida que he tornat aprendre: que cal anar més a poc a poc i que les normes de trànsit existeixen per a la nostra seguretat.

Vull fer valer la màxima transparència sobre totes aquestes circumstàncies perquè, com he dit, als càrrecs electes ens correspon donar exemple davant la ciutadania. I per això he volgut compartir aquestes reflexions, que no són més que la meva manera d’expressar un profund penediment i una ferma voluntat d’esmena enfront al que ha estat una equivocació clara per part meva.

Entomo de bon grat tots els judicis que els ciutadans n’hagin pogut fer sense coneixement de causa. Fins i tot els més grollers. Els accepto. No és la primera vegada. Però no per això puc renunciar a compartir, també, aquesta reflexió sentida i personal. De bona fe.


Gerard M. Figueras i Albà

divendres, 10 de juny del 2011

Avui que és onze de juny

Avui, poques setmanes després de les eleccions municipals, constituïm els nous ajuntaments. Avui, que és onze de juny, milers de ciutadans agafem un compromís amb els nostres veïns per servir-los al capdavant dels nostres pobles, viles i ciutats.

Recordo l'emoció que vaig sentir fa quatre anys quan, llavors per primer cop, assistia expectant al Ple de constitució de l'Ajuntament del qual en sortiria regidor. Quatre anys després, es repetixen aquestes pessigolles a la panxa. Aquest cop augmentades per la possibilitat de sortir del Ple com a regidor de govern.

Avui, d'entre els milers d'homes i dones que agafem un compromís amb els nostres municipis, n'hi ha un bon grapat que som gent jove. I, d'aquests, també en som una bona colla els qui venim de l'escola de patriotes que és la Joventut Nacionalista de Catalunya.

En un temps en el que massa sovint -i sense cap cost- alguns es permeten el luxe de menystenir la feina que duem a terme les organitzacions polítiques -juvenils- voldria fer un acte d'afirmació, de reivindicació de la política. De reivindicació de l'exercici  de pràctica democràtica, formativa i constructiva, que milers de joves -nosaltres en el marc de la JNC i de Convergència- fem dia rere dia.

Des del recinte d'ideals que ens uneix a tres generacions de patriotes, avui milers de joves compromesos continuem enfortint un fil roig de treball noble, guiat per la vocació de servei i pel desig de justícia i llibertat.

A tots els militants de la Joventut Nacionalista de Catalunya que avui esdeveniu referents en els vostres pobles i ciutats, gràcies per dedicar una part del vostre temps a aquesta noble causa. Estigueu orgullosos del què representeu i assumiu aquest compromís -avui municipal- amb la màxima dignitat.

dimecres, 1 de juny del 2011

Pressupostos 2011: CiU Compleix amb el Garraf

Aquesta setmana el Conseller Mas-Colell ha donat a conèixer els Pressupostos de la Generalitat de Catalunya previstos pel 2011. Després de cinc mesos treballant amb un pressupost prorrogat, el President Mas ha presentat uns comptes que han de servir per iniciar la recuperació econòmica i per començar a endreçar les finances de la Generalitat.

En termes globals, el pressupost pateix, per primera vegada en democràcia, una reducció respecte del pressupost del 2010, concretament d’un 10%. Una reducció obligada per les exigències de dèficit del Govern de l’Estat que, al mateix temps que exigeix que el dèficit no superi l’1.3%, no compleix amb els pagaments pendents amb Catalunya.

El President Mas has desafiat les exigències del Govern socialista i ha situat el dèficit en el 2,6% del PIB (respecte del 3,86% heretat del tripartit). Per què? Senzill: si els mateixos que ens exigeixen ens paguessin el què ens deuen -per exemple els més de 1.400 milions d’Euros relatius al Fons de Competitivitat- permetrien que el Govern català complís amb el dèficit previst.

Mentre el PSOE no paga i exigeix que la reducció no es limiti al 10% sinó que arribi al 20%, el Partit Socialista de Catalunya –que té Ministres a Madrid- critica al govern català per retallar massa. Paradoxal: els responsables d’haver tingut la ma foradada durant els 7 anys que han governat Catalunya, ara fan com si la cosa no anés amb ells i juguen, com sempre, amb el doble discurs aquí i a Madrid.

Al Garraf no ens ve de nou aquesta actitud. Durant els anys de Governs tripartits a la Generalitat i a la comarca, el Garraf havia estat una de les comarques amb menys inversió del país. En el darrer pressupost, el total d’inversions que es varen fer a la comarca amb prou feines arribaven al 0,2% del total del pressupost situant-se en els 5.186.196 Euros. Ara, malgrat aquest sigui un pressupost restrictiu, el nou Govern de la Generalitat ha augmentat notablement les inversions reals territorialitzades al Garraf.

Així, la inversió real del Govern català a la comarca serà aquest 2011 de gairebé 9 milions d’Euros (8.825.241 Euros) augmentant percentualment fins al 0,5% del pressupost total. Aquesta és una inversió centrada, majoritàriament, en les polítiques socials a la nostra comarca: ensenyament i salut, en consonància amb les partides que tenen un major pes en el conjunt del pressupost català. Més de la meitat dels recursos previstos per al 2011 a Catalunya seran destinats a ensenyament, sanitat i benestar social.

El Govern de CiU, doncs, compleix. Ho fa en equipaments sanitaris i educatius (nou hospital a Vilanova, nou CAP a Sant Pere de Ribes; IES Baix a Mar a Vilanova i la Geltrú, IES Benaprès a Sitges i IES Montgròs a Ribes). I cal sumar-hi aquelles inversions no territorialitzades que també es queden a casa nostra com ara les actuacions en infraestructures de mobilitat (desdoblament C15 entre d’altres).

És evident que no hi ha tot el què des del territori reclamem. Però la millora és evident. I la feina dels qui representem els interessos de tots els ciutadans del Garraf al Parlament serà seguir treballant per incloure-ho ens els pressupostos del 2012 que també s’hauran d’elaborar i votar enguany.

Per exemple, respecte al nou hospital comarcal. La setmana passada la Comissió de Salut aprovava per àmplia majoria una esmena de CiU que emplaçava al Govern a elaborar el projecte bàsic i, un cop realitzat aquest projecte bàsic, el projecte executiu. L’objectiu de CiU serà refermar la voluntat expressada en el Parlament i incloure l’elaboració d’aquests projectes en els propers pressupostos.

Ho farem sense enganyar a la gent. A diferència d’altres, la gent de CiU busquem un consens real i tocant de peus a terra. No repetirem les pràctiques del Govern Montilla, segons el qual el nou hospital s’hauria hagut de començar a construir el 2007 i entrar en funcionament el 2009. Això no tan sols no ha estat així sinó que en els pressupostos del govern tripartit mai no hi va constar ni un sol Euro per a aquest nou hospital. I ara, en els primers pressupostos de CiU, ja hi consten 120.000 € per al pagament d’un concurs d’idees –que estava pendent de pagament- al que el seguirà un projecte bàsic i un d’executiu.

L’Hospital es farà. Però quan es pugui i amb els terminis que es puguin. Sense enganyar a ningú. Sense estirar més el braç que la màniga. Una pas rere l’altre i tocant de peus a terra. Un cop tinguem el nou hospital, Sant Camil esdevindrà un centre sociosanitari de primer nivell tal i com li correspon. Mentrestant, ha de seguir exercint d’hospital comarcal amb totes les garanties que corresponguin.

CiU, doncs, compleix.





Gerard M. Figueras i Albà

Diputat de CiU al Garraf

1 de juny de 2011

dijous, 26 de maig del 2011

CiU acorda al Parlament elaborar el projecte bàsic de l’Hospital de Vilanova i la Geltrú


Gerard Figueras afirma que “ens costen d’entendre les presses perquè segons el Tripartit aquest Hospital ja hauria d’estar construït”

La Comissió de Salut del Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat i després d’incorporar una esmena transaccional de CiU, una proposta de resolució per a l’elaboració del projecte executiu de l’Hospital de Vilanova i la Geltrú i sobre la conversió de l’Hospital – Residència Sant Camil de Sant Pere de Ribes. Gerard Figueras, diputat de CiU, ha explicat que “des de CiU treballarem perquè ambdues realitats siguin possibles però al seu temps. Primer anem a per l’Hospital de Vilanova, mentrestant Sant Camil ha de seguir oferint els serveis comarcals amb la mateixa eficiència, i un cop tinguem l’Hospital invertim en Sant Camil perquè esdevingui un centre sociosanitari de referència”.

La resolució acordada demana “elaborar d’immediat el projecte bàsic i, un cop realitzat aquest projecte bàsic, el projecte executiu del nou Hospital de Vilanova i la Geltrú seguint el procés iniciat en el concurs d’idees que es va adjudicar el 14 de febrer”. Figueras ha assenyalat que “aquest és el procediment que cal seguir i ens costen d’entendre les presses perquè segons el Tripartit aquest Hospital ja hauria d’estar construït”. I és que segons la publicació InfoCatalunya de desembre de 2005, elaborada per l’anterior Govern, les obres de l’Hospital de Vilanova s’havien d’iniciar el 2007 i finalitzar el 2009. Per, tant “fa dos anys que hauria d’estar en funcionament”.

dimecres, 25 de maig del 2011

Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes

Aquest dijous a les 19h presentem a la Torre Agbar de Barcelona el llibre Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de patriotes que ha escrit l'historiador Josep Lluís Martín. Aquest llibre estudia un dels temes més desconeguts de la història recent de Catalunya: les organitzacions politicojuvenils. S’hi explica detalladament la història de la Joventut Nacionalista de Catalunya, els joves de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). L’obra aprofundeix, des de diferents punts de vista, en l’anàlisi de les Joventuts de CDC des de la seva fundació el 1976 fins al 2008.

S’hi tracten l’evolució ideològica, les propostes polítiques per a les campanyes electorals, les enteses i les divergències amb CDC, Unió Democràtica de Catalunya i Unió de Joves, les accions reivindicatives, les lluites internes, l’estructura organitzativa, els congressos i els seus entramats, les relacions amb altres entitats o organismes catalans com el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, i els contactes amb altres organitzacions polítiques de l’Estat espanyol i d’Europa.

Serà un acte bonic en el que ens hi acompanyaran tots els líders de la JNC des de la seva creació i que comptarà amb el protagonisme del MH President de la Generalitat Artur Mas.

Tots hi sou convidats!


Gràcies. Ha valgut la pena :)

Tenia ganes de rependre les entrades al blog. Fa pocs dies que hem acabat la campanya electoral i crec que és el moment per fer-ho. Abans d'encarar la recta final a les eleccions, m'havia plantejat de poder-hi escriure cada dia una petita ressenya de com havia anat el dia, però de seguida vaig veure que no disposava del temps.

De fet, han estat dues setmanes intenses, de dormir poc, de fer tots els papers de l'auca, de ser a tot arreu i d'intentar complir allò planificat. Quan fa uns mesos la Neus em va demanar de ser el responsable de la campanya de CiU a Vilanova, vaig pensar que seria un repte difícil però que no podia rebutjar.

De seguida vaig pensar amb l'amic Josep Ibars -i mestre- perquè em fes de puntal. Des d'aquell moment vàrem planificar dia a dia tot el què podíem planificar: accions de carrer, missatges, porta a porta, identificació dels llocs prioritaris, missatges, impactes, actes.... i tot de coses que poden anar fins al més petit detall.

Aquella feina inicial ha anat acompanyada de la suma d'esforços i de treball de moltes altres persones que han treballat molt i bé: des dels responsables de comunicació, passant per les persones encarregades d'ensobrar les paperetes i preparar les bosses amb material, els encarreats de muntar el dispositiu mòbil fins a una candidatura implicada al màxim amb tot el què se'ls demanava.

Certament dies intensos en els que al voltant de la Neus Lloveras hem consturit un equip sòlid i il·lusionat que s'ha implicat en un projecte de ciutat i que ha donat bons resultats.

Quan diumenge les darreres dades de l'escrutini donàven a CiU guanyadors de les eleccions a Vilanova totes les estones viscudes em van passar pel cap en un instant. Veure l'alegria als ulls de tanta gent que de forma voluntària s'han implicat en el projecte de la Neus em va fer pensar en la capacitat d'il·lusionar a les persones que té la política.

Aquell fou per a molta gent un moment bonic. Que culminava un somni sa i honest en el que molta gent havia cregut. I que en aquell moment esdevenia realitat.

Nomès voldria que aquesta reflexió en veu alta servís per donar les gràcies primer a la Neus per haver confiat en mi i després a totes les persones que s'hi han implicat.

Gràcies!

dijous, 5 de maig del 2011

El secret de Picasso: Excel·lent


Després d'un dia feixuc, ahir a la nit em retrobava amb el meu moment diari d'intimitat. Reprenia la lectura de la novel·la que em varen regalar per Sant Jordi El secret de Picasso, de l'escriptor barceloní Francesc Miralles. Conscient que amb la lectura d'ahir acabaria la novel·la.

Habitualment quan arribes al desenllaç d'una novel·la aquest esdevé amb un moment esperat, ansiat en ocasions. I dic habitualment, que no sempre. Ahir va ser una d'aquelles ocasions en les que anheles conèixer el desenllaç del relat des que t'endinses en les primeres planes del llibre.

El secret de Picasso és una novel·la que combina a la perfecció un relat genilment estructurat, basat en una documentació impecable per part de l'escriptor i lligat per un estil àgil que atrapa al lector des del primer moment. En el meu cas, a tot això s'hi ha sumat el fet que conec bé la majoria dels llocs pels quals transcorre la darrera aventura del periodista -de ficció- Leo Vidal i que us recomano fervorosament.

Després d' El temps que voldria, que em va acompanyar durant la Setmana Santa, el llistó havia quedat alt. Però, malgrat això, en Francesc Miralles l'ha superat. La Terra Alta. L'Ebre. La gent. El cel. I la terra. Magnífic!

La propera aventura ja és a punt: l'Arqueòleg, de l'escriptor Martí Gironell. Us en matindré informats!
  


dimarts, 3 de maig del 2011

Estem preparats!

Ahir al vespre prsentàvem davant de militants i simpatitzants de CiU la campanya que hem preparat a Vilanova i la Geltrú. Després d'anys, mesos i setmanes de feina intensa, estem preparats per encarar la recta final del camí que pot portar un canvi a la ciutat.

Dic pot portar perquè que el canvi sigui una realitat o es quedi en un somni dependrà exclusivament de la voluntat dels vilanovins i vilanovines. Dotze anys de tripartit són masses anys per una ciutat que necessita un canvi de rumb per encarar el futur amb garanties.

Sis mil aturats, tancament d'empreses, aparició de cartells arreu dels carrers amb locals que es lloguen perquè el negoci que hi havia ha tancat. Obres que es fan fins a tres vegades, afany recaptatori per quadrar els pressupostos amb tot tipus de multes. Improvisació constant sobre quin ha de ser el futur de la ciutat. Prepotència dels qui es creuen amos i senyors de VNG. I molt i molt més que denoten una conclusió clara: projecte tripartit esgotat.

El tripartit ha tocat fons. A VNG li cal un nou lideratge que tingui les idees clares. Que no improvisi. Que sigui cohesionat. Que compti amb un equip preparat al servei de la ciutat - no que se serveixi de la ciutat per guanyar posicions dins el partit. I, sobretot, que sàpiga com afrontar quatre anys que seran decisius per situar la ciutat en un entorn competitiu.

Us animo a que ens ajudeu a fer del projecte que encapçala la Neus Lloveras un projecte guanyador que compti amb una gran majoria de ciutadans. Sigueu protagonistes del canvi a VNG i feu possible la Vilanova millor que ens mereixem. 

Perquè és hora de canviar. Neus Lloveras alcaldessa. 





dilluns, 25 d’abril del 2011

El temps que voldria

Dilluns de Pasqua a la nit. Repasso mentalment uns dies de Satmana Santa que, en el meu cas, han combinat una mica de tot. Feina. Descans. Festa. Retrobaments. Descobriments. Espiritualitat. Sentiments.

Afluixar el ritme. Alló que sempre em plantejo i quasibé mai aconsegueixo, aquests escassos dies, ha passat. Cert, no tant com voldria. Però ha passat i per diversos factors. En destaco un.

Dimarts passat, nova terminal del Prat. Esperava que anunciessin l'hora d'embracament del meu avió. Era per fer un trajecte curt i amb poc passatge, per això la porta era gairebé a l'extrem de la terminal. Poca gent i nomès una botiga d'aquelles en les que hi pots trobar una mica de tot. Hi entro sense gaire intenció de comprar res. Miro la prestatgeria de revistes -m'agraden les de cotxes i una que nomès em compro als aeroports anomenada gentelman. N'agafo un parell.

Abans d'anar a pagar, la mirada em passa de forma ràpida per la prestatgeria dels llibres. Hi faig una segona mirada. Penso hi ha llibres en català. Veig alguns llibres d'autors comuns el l'escena literària de consum global. Un títol em crida l'atenció: "El temps que voldria", de Fabio Volo. No conec l'autor. Però tinc una extrany pressentiment i l'agafo. Sense massa expectatives. Simplement guiat pel títol. Mira, això és el què em manca a mi, temps, penso.

Abans, miro si duc prou diners per pagar les tres coses en efectiu. Veig que sí. La caixera em retorna una bossa de plàstic amb les dues revistes i el llibre. Vaig cap a la porta. Embarquem i, després d' esperar una estona per pujar unes seynores grans a bord, l'avió s'enlaira.

Fullejo les revistes. L'hostessa del vol m'interromp diverses vegades oferint-me beguda, croissants farcits de pastanaga (?) i fruits secs. Al final li demano una cola amb gel i llimona. No m'interromp més. Després de les revistes, agafo el llibre. Llegeixo la breu ressenya que hi ha a la part interior de la contraportada sobre l'autor. No m'entusiasma, és una mena d'autor mediàtic a la italiana. Sospito que no sigui com un dels presentadors de TV d'aquí que fan llibres només per vendre'ls per Sant Jordi.

Malgrat això, començo a llegir el llibre.

Al cap de molt poques línies trenco tots els prejudicis que m'havia fet. Quedo immers en la lectura. En la senzillesa del llenguage. En l'autenticitat del que hi llegeixo. Hi explica la vida d'un home jove, que repassa diverses etapes, persones, situacions. No hi trobo una semblança calcada, però identifico alguns dels passatges que hi descriu.

El temps passa i sense adonar-me'n comencem el descens. Aterrem. Deso el llibre i les revistes a la cartera embolicats dins la bossa de plàstic. I baixem de l'àvió. Des de llavors, he buscat cada raconet de temps que he tingut aquests dies fins que m'he acabat el llibre.

Us el recomano. A mi m'ha servit per trobar ua mica d'aquest temps que sovint voldria. D'aquest temps que mai trobo perquè sempre hi ha quelcom a fer abans. Però que en realitat és simplement una qüestió de voluntat trobar-lo.

Bona tornada a la feina!




diumenge, 17 d’abril del 2011

Pacte fiscal també a favor dels municipis

Dissabe ratificàvem a La Seu d'Urgell més de 160 regidorables i caps de llista de la JNC a les properes eleccions municipals. La capital del Pirineu exemplifica com algú jove pot portar les regnes d'una ciutat que excel·leix pel model de gestió i per la passió en l'exercici de servei als seus veïns.

Som la pedrera de Convergència al territori. El 23 de maig la JNC serà là primera organització juvenil en nombre d'electes locals. Entendre la política com a vocació de servei implica per nosaltres començar des de la trinxera: el món municipal.

El nostre compromís amb el país va intrínsecament lligat amb el compromís amb els nostres pobles i ciutats. L'exemple de l'Albert Batalla, d'en Recoder, de l'Albert Batet. D'en Miquel Buch, d'en Santi Vila, del Gerard Sabarich o de la Meritxell Roigé tracen camins a seguir pels qui avui ens sumem al seu exemple arreu del territori.

La xarxa de regidores i regidors de la JNC es farà sentir. No serem només aquella "quota jove". Sinó que reclamarem responsabilitats de govern que no es limitin a les regidories de joventut. I teixirem una xarxa de veus arreu del Principat sobre temes de país.

Coneixem bé la situació financera dels nostres municipis. Una situació que avui ofega les institucions més properes al ciutadà que dediquen un 26% del seu pressupost a la prestació de serveis que no els corresponen. L'afectació de la crisi, lligada a un mal finançament del món municipal, fan que la JNC reclami consulta vinculant sobre el Pacte Fiscal: finançament local i pacte fiscal són conceptes estretament lligats.

En la línia de garantir la suficiència financera que demana l'alcalde Ferran Bel en la ponència que ha liderat a l'ACM, la JNC entenem que el Pacte Fiscal que el President Mas es plantja com a objectiu de legislatura, ha de ser una reivindicació de tot el món municipal en ple. Perquè el Pacte Fiscal és també imprescindible si volem garantir un món municipal potent. Amb capacitat de prestar serveis de qualitat. Però potent també per articular un país nacionalment fort.

La consulta vinculant sobre el Pacte Fiscal ha de ser reivindicada també pel món municipal. Si volem incorporar en el camí de la Trancisió Catalana a una gran majoria de catalanes i catalans, la reivindicació d'alló que ens pertoca ha de ser transversal. Tothom se l'ha de fer seva. I en la consecució d'aquesta transversalitat els municipis hi han de tenir un paper cabdal.




dilluns, 11 d’abril del 2011

FÒRUM ECONÒMIC I SOCIAL DEL GARRAF

Aquest matí hem acompanyat juntament amb la Neus Lloveras al Ricard Font en la seva visita al Club Nàutic, al Muesu del Ferrocarril i al Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú. Com a responsable de mobilitat del Govern, li hem plantejat el projecte de clúster nàutic que impulsarem des del Govern de la ciutat i que va estretament lligat amb la promoció de la ciutat.

Sortint d'aquestes visites de treball, hem vingut cap a la Masia d'en Cabanyes on s'hi desenvolupa la primera jornada del Fòrum Econòmic i Social del Garraf. Al matí -m'expliquen- diverses intervencions han fet una aproximació a la situació econòmica i social per la que transcorre la nostra comarca.

Desprès de dinar, una dotzena de personalitats -petits i mitjams empresaris, universitat, comerciants- exposen la seva proposta del què creuen poden ser estratègies de futur per fer avançar la comarca i la ciutat.

Destaco una paraula en comú: oportunitats. Tots els ponents coincideixen en destacar les oportunitats que tenim a la nostra comarca per generar riquesa. I de fer-ho a través de potenciar i posar en c omú aquells actius que tenim. I que són molts.

Veig que la proposta de clúster nàutic que fa unes setmanes vàrem presentar va exactament en aquesta línia: posar en comú tot allò que tenim de positiu per ser capaços de generar un futur sòlid.

Felicitats als organitzadors i als participants per la saccejada d'idees que ens han ofert.

dimecres, 6 d’abril del 2011

President Mas. Fermesa, transparència, esperança

Portem 100 dies de Canvi. El President Mas ha fet balanç dels tres primers mesos al capdavant del Govern de la Generalitat en el marc d'una conferència austera, seriosa. Gens pretenciosa i amb voluntat de transparència, que ha aplegat membres del govern i representants del Parlament al Palau de la Generalitat.

Al llarg d'una hora el President ha exposat els principals eixos d'actuació iniciats pel seu govern i ha fet una exhaustiva fotografia de l'estat en el que es troben les finances del país. Del contingut de la conferència, en destaco dos aspectes.

El primer: dir la veritat. Lluny de caure en el discurs de la demagògia constant dels qui s'atreveixen a donar lliçons de gestió després d'haver portat el país al límit de l'abisme, el President Mas es mostra implacable. Cal dir la veritat de la situació de les finances per més crua que sigui. No s'hi val a seguir estirant més el braç que la màniga si volem redreçar la situació. I, malgrat alguns ho utilitzin al seu favor, cal ser valents i parlar clar. Això és talla política.

El segon: la força del país. Malgrat la situació, el nostre és un país amb prous actius com per creure en nosaltres. Pocs països com el nostre han estat capaços d'excel·lir en tants camps a nivell munidial com nosaltres. I això ens ha de fer tenir esperança.

El canvi ha començat a caminar. En moments poc agraïts. Amb adversitats severes. Però amb el pas ferm del qui camina cap a un horitzó clar i amb la tranquil·litat de treballar per deixar un país millor als qui vinguin després.

dimarts, 5 d’abril del 2011

El millor equip al servei de VNG

Dissabte la Neus Lloveras presentava a la sala d'actes de la UPC l'equip que l'acompanyarà la propera legislatura per liderar Vilanova i la Geltrú. Un equip de persones que ens estimem la ciutat i que tenim la il·lusió per dedicar una etapa de la nostra vida al servei de tots els vilanovins.

La vocació de servei és la màxima que el President Pujol em va inculcar aviat farà deu anys en una conversa que sempre recordaré. Entendre la política com la més noble de totes les tasques que hom pot fer. I excercir-la amb la responsbailitat de contribuir al progrés de tota la societat. De totes i cadascuna de les persones. És alló que ell anomena el nacionalisme personalista.

Al darrer ple de la legislatura acomiadàvem diversos regidors que han estat un referent en l'exercici de la vocació de servei des de la política municipal. La Puri Santamaria, el Josep Ibars, també la Isabel Llanas se sumaven al comiat que nomès un parell d'anys enrere iniciaven l'Esteve Orriols i el Josep Lluís Vidal.

Tots ells han dedicat un temps de la seva vida a servir a tots els vilanovins. I amb el seu servei, ens han ensenyat als qui avui els agafem el testimoni. La seva manera honesta, il·lusionada i genersoa d'exercir la política municipal són en tots els qui acompanyem la Neus Lloveras en la voluntat de canviar el rumb de la ciutat i fer-la millor per a tots els vilanovins.



dimecres, 16 de març del 2011

Actitud proactiva!

Aquest matí la Neus Lloveras ha presentat davant d'empreses i institucions relacionades amb les activitats i la investigació marines la proposta de CLÚSTER NÀUTIC  que impulsarà a Vilanova i la Geltrú quan sigui alcaldessa.

Aplegats en un esmorzar de treball al Club Nàutic de la ciutat, m'ha agradat constatar dues impressions que m'he endut de la trobada.

D'una banda, l'agraïment per part del sector d'haver-los ofert un punt de trobada en el que tots junts han pogut posar en comú problemes i solucions. Per primera vegada han tingut un espai de diàleg en el qual han pogut parlar de problemes de present i de solucions de futur per la ciutat que passen per apostar per oferir la millor cara d'un diamant en brut: el mar.

D'altra banda, en les diverses intervencions també ha destacat una remor de fons més o menys compartida: hem d'actuar i ho hem de fer nosaltres. Creure en alló que tenim i non esperar que ningú ens vingui a resoldre res. En paraules de la Neus, alló que en podríem dir una actitud proactiva que, acompanyada d'una administració que faciliti i no que es dediqui a obstaculitzar, han de fer possible tirar endavant projectes com el que avui hem presentat.

La confiança en les possibilitats de Vilanova i la Geltrú serà clau per tornar a generar activitat econòmica, llocs de treball i benestar.