Potser ens queda lluny, perquè han passat moltes coses des d’aleshores. Però el 8 de febrer, no fa ni un any, el president Mas es reunia amb el president espanyol Rodríguez Zapatero. Feia algunes setmanes del canvi de govern a Catalunya, i la terrible situació financera de la Generalitat ens queia a sobre com un gerro d’aigua freda. D’aquella reunió el president Mas en sortia amb un “compromís” del president espanyol, el de transferir a Catalunya 759 milions d’euros d’acord amb el que estableix l’Estatut. No era un cas de generositat, simplement el Govern central complia la llei, però prou bé que recordem com aquells dies els qui sempre reien les gràcies als socialistes no paraven de lloar la “lleialtat institucional” i la “responsabilitat” d’un govern presumptament amic de Catalunya.
I arribats on som, de tots és sabut que ara l’Estat es nega a pagar el que deu, encara que als pressupostos pel 2011 tenia una partida destinada a aquest fi. Estic segur que molts compartim el mateix sentiment: Ràbia, però no sorpresa, perquè ja sabem que les promeses de Zapatero són i seran paper mullat. No és un cas d’insolvència, perquè l’Estat tenia aquest diners previstos. Com ha dit el conseller Mas-Colell, és un cas de barra, pura i simple. De voler fer la punyeta fins a l’últim minut, encara que això tingui conseqüències pels ciutadans que necessiten els serveis públics de la Generalitat. Podem treure diverses lliçons d’aquest assumpte: Per començar, que els governants espanyols ens maltracten ja no només per interès, sinó a vegades simplement per la satisfacció de deixar clar qui mana, encara que els quedin pocs dies. Però la lliçó més important és que mentre l’Estat tingui la clau de la caixa, mentre l’Estat sigui qui recapta els impostos i els catalans haguem d’anar a pidolar transferències que no arriben, no ens mourem d’on som. La lliçó és que el que tots sabem es torna a fer evident: Que només amb un sistema de finançament en que la Generalitat recapti tots els impostos generats a Catalunya podrem avançar. La darrera broma pesada del govern Zapatero és una prova més que l’únic camí és el Pacte Fiscal.
