Felicitats JNC: a partir d'avui comença la construcció de l'Estat propi

Ho hem aconseguit. Feia mesos que treballàvem amb una idea: la d'aconseguir que Convergència, el primer partit del país, assumís inequívocament la consecució d'un Estat propi per a Catalunya en el seu full de ruta. 

No ha estat una feina fàcil. Però sí que ha estat una feina ben feta, elaborada amb serenitat i plantejada de forma intel·ligent. Sense focs artificials ni gestiuculacions excessives. Sinó de forma efectiva i col·lectiva. 

Així ho definíem a la Convenció Nacional celebrada a Vilanova i la Geltrú: L’APORTACIÓ DE LA JOVENTUT NACIONALISTA DE CATALUNYA AL PROCÈS DE TRANSICIÓ NACIONAL CATALANA. DEFINIM L’ITINERARI CAP A L’ESTAT PROPI”. Aquest document ha estat fruit del debat i de les aportacions dels qui avui som militants de la JNC. Però també dels qui al llarg de 32 anys van liderar la nostra organització així com dels principals dirigents del partit. 

El que al Congrés de Reus ha incorporat Convergència en el seu ideari és això: el que la Joventut Nacionalista definíem en aquest document i el que avui és ja en el full de ruta dels qui porten el timó Catalunya. 

El XVIè Congrés de Convergència passarà a la història com el congrés en el que el partit va passar de buscar l'encaix amb l'estat a la definició d'un full de ruta que situa a l'horitzó la independència econòmica i política a través de la construcció d'un Estat català. 

Tots els militants de la JNC en podeu estar orgullosos. Avui Convergència ha homolgat la JNC com el seu interlocutor a l'hora de parlar d'independència. I avui la JNC podem reconèixer que aquesta interlocució no ha quedat en sac foradat, sinó que ha estat escoltada i assumida pel nostre partit. 

Gràcies per tota la feina que heu fet els militants i molt especialment els delegats. Una vegada més, heu estat a l'açada de la primera organització política juvenil de Catalunya. Felicitats!

Visca la Joventut Nacionalista de Catalunya!

 

Com? Amb un Estat propi

Ja hi som. Durant tres dies 1.800 militants de Convergència ens donem cita a Reus per escollir una nova direcció del partit i per fixar les línies estratègiques que seguirà la política catalana en els propers anys.

La Joventut Nacionalista de Catalunya assistim a aquest congrés amb la il.lusió del que per molts delegats serà el primer congrés del partit i amb la convicció que ajudarem Convergència a situar el sobiranisme en el centre del debat polític del país.

Nosaltres hem fet els deures. Fa unes setmanes que a Vilanova i la Geltrú 200 delegats de la JNC donàvem el nostre recolzament a l'Oriol Pujol per liderar el partit i li fèiem entrega del "projecte itinerari": l'aportació de la JNC a la transició nacional catalana.

En el sí del congrés ens correspon ara tenir la capacitat d'incorporar el full de ruta que hem dissenyat en l'estratègia ideològica de Convergència. Principalment, definir les línies vermelles del Pacte Fiscal i situar l'Estat propi com el camí racional, transversal i democràtic que ha de seguir la majoria social i política del país.

En tenim ganes! I creiem que la JNC serà novament la fàbrica d'idees i d'energia del partit del país. Som-hi!

Sí al Mobile World Congress i al projecte Eurovegas

Quan el President de la Generalitat és de viatge oficial al Marroc, acompanyat de més d'un centenar d'empreses per obrir noves vies de negoci amb Cataluya. Quan 70.000 persones d'arreu del món impulsen a Barcelona el sector emergent de la telefonia mòbil. Quan l'empresari més gran del món en gestió de places hoteleres i en organització de congressos es fixa en el nostre país per invertir i crear nous llocs de treball que ens situïn com la referència turística d'Europa.

Quan tot això està passant, quan el Govern lidera vies per a la recuperació econòmica, l'atracció d'inversions i posa les bases per la creació de feina, cal que la societat civil s'hi sumi. Sense complexes, descaradament. Que radiclament es posicioni i sumi al costat del Govern.

Tothom té dret a expressar el seu descontentament. Tothom, tots els col.lectius i també tots els ciutadans de forma individual. Un descontentament que, sigui dit de pas, darrerament no s'ha expressat sempre de la manera respectuosa i democràtica que es pressuposa de societats avançades com la nostra.

Però cal reclamar que, al costat de la protesta, calen també manifestacions de suport. El conjunt del país agrairia manifestacions en positiu de recolzament a les polítiques actives que van en la línia d'assegurar un futur millor. Especialment en la direcció de crear nous llocs de treball -molts d'alt valor afegit i d'elevada qualificació- pels joves del nostre país.

Una reforma laboral incompleta

Vivim en un país on els extrems i els estereotips arrelen i creixen, on els camins del mig ho tenen complicat per poder veure la llum del Sol. La noticia de la setmana ha estat la reforma laboral impulsada pel PP, un terreny abonat per a la clàssica falsa dicotomia de les relacions laborals. La relació entre treballadors i empresaris se’ns presenta com un joc de suma zero, en que per uns hi guanyin, els altres hi ha de perdre. Entre uns sindicats conservadors, que a vegades sembla que no entenguin els temps que vivim, i una patronal poc moderna, amb plantejaments de màxims i poca empatia, només reforcen aquesta idea.

Però hi ha una tercera via, la dels que creiem que la llibertat econòmica i el benestar són indissociables. Una tercera via que va néixer a Dinamarca, de la ma dels socialdemòcrates, amb el nom de flexicurity. Traduïda aquí com flexiseguretat, es tracta d’un plantejament d’estat el benestar en que la flexibilitat del mercat laboral no és l’oposat de la protecció laboral dels treballadors, sinó el seu complement. La flexiseguretat combina un mercat laboral flexible amb polítiques de formació contínua extensives, sistemes de protecció social efectius i polítiques actives d’ocupació. Aquests elements plegats formen un conjunt on les empreses poden tenir una estructura flexible, i alhora els treballadors saben que si perden la feina tindran cobertura social, sistemes de reciclatge i formació realment útils, i que podran tornar a treballar en poc temps. Un sistema on es creen sinèrgies, on tothom hi guanya.

Tornant a España, les comparacions fan mal. La reforma del PP ens acosta a la flexiseguretat? Doncs per ara no. La flexibilitat ja la tenim aquí, i a curt termini de ben segur que tindrà efectes negatius. Ara falta tota la resta. Especialment falten bones polítiques per crear ocupació i per reciclar els treballadors que han quedat enrere. Per tant, no hem d’acceptar la reforma laboral d’enguany com una fita, sinó, en el millor dels casos, com un primer pas incomplert. Fins que no es posin en marxa les polítiques necessàries per crear ocupació, la nova flexibilitat laboral no servirà de gaire.

 

 

Itinerari cap a la llibertat

Durant molts anys, la JNC ha estat el braç més desinhibidament independentista de CDC. Avui, al nostre voltant, veiem com el sentiment sobiranista, ja sigui per raó o per emoció, es va estenent de manera lenta però constant. Dins CDC veiem com els partidaris de la plena emancipació nacional van augmentant, i també com militants que en el passat hi eren reticents han canviat d’opinió. És en aquest context que celebrarem el 16é congrés de CDC. I si la JNC ha estat durant tres dècades l’abanderada del sobiranisme, és l’hora de reivindicar la feina feta i la coherència. 

La gent de CiU està conduint les administracions catalanes en l’hora més difícil. No hi ha lloc per proclames enceses, ni per grans flamarades de les que només queden les cendres. Només hi ha lloc per a la política seriosa, i per a l’independentisme conscient. Per això, els delegats de la JNC al congrés de CDC han de fer el màxim esforç i la millor feina; han de mostrar que la gent de la JNC pot mirar a l’horitzó sense deixar de tocar de peus a terra.

El proper congrés de CDC marcarà el rumb que el partit ha de prendre en uns anys decisius, i entre tots hem de treballar per a que CDC enfili, amb fermesa i sense estridències, el camí per aconseguir la independència i la plena sobirania per a Catalunya. Sabem que no serà un procés ràpid ni fàcil, però és vital pel futur del país que CDC segueixi fent passos cap al demà, i la gent de la JNC hi té molt a dir.

Esquinçar costures

A alguns els ha agafat una mica desprevinguts, precisament perquè fa dies que hi ha una relativa tranquil·litat, i una correcció aparent marca les relacions amb el Govern central. Però el President Mas ha parlat clar quan ha dit que, en defensa de l’autogovern, hem de ser capaços de fer actes d’afirmació que puguin “trencar les costures” de la Constitució i de l’Estatut. El President sap prendre el pols al país, i ha donat veu al que molts pensem.

Els problemes endèmics causats pel nostre autogovern insuficient i per l’espoli fiscal es van fer especialment evidents en la recta final del govern Zapatero, quan la situació dramàtica de les finances catalanes es contraposava amb la deslleialtat de l’Estat. Va ser llavors quan va començar a cristal·litzar la idea de que caldria fer alguna cosa per deixar clar que els catalans no estem disposats a ser l’ase dels cops contínuament. Recordàvem el tancament de caixes de 1899 i ens preguntàvem com seria l’equivalent del segle XXI.

La resposta encara és incerta. Però una cosa s’ha anat fent cada cop més clara: Hi ha quelcom que vol néixer; una idea, un sentiment, una voluntat col·lectiva que vol prendre forma. L’Estat tornarà a estirar cap al centre, cap al quilòmetre zero, i serà necessari plantar cara d’alguna manera. El President Mas ho ha fet palès, però també ha dit una altra cosa, menys citada pels mitjans: Que farà falta “molta capacitat de raonament, solidesa de la nostra arquitectura jurídica i molta empenta i coratge per part del país”.

Estem pensant en el tancament de caixes del segle XXI, tingui la forma que tingui, i hi ha també una altra gran pregunta que alguns ja han plantejat: Qui és el Doctor Robert del segle XXI? Ho serà el President Mas? Seran ciutadans anònims que es plantaran com ja comença a passar? Perquè els actes d’afirmació dels catalans puguin trencar les costures de la camisa estreta que ens ofega, no n’hi ha prou amb una figura, sigui la que sigui; tots els estaments hi hauran de sumar. Una acció només des de la política es quedarà curta. Una protesta únicament ciutadana farà soroll però no serà escoltada. Caldrà també que les elits econòmiques, socials i culturals facin un pas endavant pel país.

Alguna cosa vol néixer, la sensació està a l’aire. I l’única manera de que pugui fer-se realitat és estar a l’altura de les circumstàncies, com a individus, com a societat i com a país.

Que el llegir no ens faci perdre l’escriure

Dimecres passat els diputats de Convergència i Unió van votar favorablement el paquet d’ajustos proposat pel Govern Central, la primera gran mesura del PP. Veure-ho va ser una sensació molt estranya, perquè veiem diverses coses alhora.

Per una banda, un mirall del que ja ens és conegut: Un govern que pren possessió, que es troba uns números desastrosos, i que ha de prendre mesures per aturar l’espiral de despesa, dèficit i endeutament. Per aquí ja hi hem passat. I els diputats de CiU es van comportar com hauríem volgut que actués la oposició a Catalunya, amb responsabilitat i amb comprensió. Entenent que segurament no eren els ajustos que el nou Govern hauria volgut, però que possiblement no hi havia gaires alternatives.

Però per altra banda, va ser també un déjà vu, la sensació de tornar a llegir una pàgina ja  viscuda.  La sensació de tornar deu anys enrere, quan algunes de les decisions que més factura han passat a CiU van ser els vots favorables, i gratuïts, a les polítiques del PP més qüestionables.  Ja hi tornem a ser? Siguem justos, és aviat per dir-ho.

En tot cas, no podem perdre de vista els fets:  La pujada d’impostos deixa Catalunya amb uns trams de IRPF que estan entre els més alts d’Europa, que agreugen encara més el dèficit fiscal. A més, les mesures d’ajust del Govern Central no afavoreixen l’economia productiva, i per tant, no serveixen per combatre l’atur, i en especial l’atur juvenil, que és el segment de població més castigat.

Així doncs, que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Actuar amb responsabilitat no pot ser signar xecs en blanc al PP constantment.  No podem permetre’ns d’actuar com si aquests deu anys no haguessin passat, i per això el sentit d’estat que ha caracteritzat CiU des de fa dècades ha d’anar de la ma de la defensa ferma dels drets dels catalans. Només així, fent el màxim esforç per assegurar l’autogovern i retornar a la prosperitat, serem mereixedors de la confiança dels ciutadans.

No a les pretensions De Guindos - Rajoy. No al nou i amarg café per a tothom

Fa pocs dies que el nou govern del PP ha pres possessió, i ja ha començat el que ja sabíem: L’atac a les comunitats autònomes amb el pretext del dèficit. Les alarmes han saltat quan el ministre de Guindos ha anunciat una norma que atorgarà a l’estat poder de veto sobre els pressupostos autonòmics. Dit d’altra manera, la Generalitat presentaria l’esborrany al govern central, i ells decidirien si els agrada o no.

Volen fer creure que el gran problema són les autonomies. Tantes autonomies. Recordem d’on venen tantes autonomies? Venen de fa trenta anys. No volien el cafè per a tothom? Doncs ja el tenen. I ara resulta que fet i comptat el cafè surt massa car.  Però la cosa no acaba aquí. Des del quilòmetre zero també apliquen el cafè per a tothom a la inversa, fent veure que tothom ha manejat les tasses de la mateixa manera.

I no és així.  Mentre uns malgastaven en infraestructures faraòniques i inútils al País Valencià, i mentre d’altres encara s’atreveixen a gastar i gastar a Andalusia, la Generalitat de Catalunya afrontava la realitat en solitari. Prenent les mesures necessàries, per doloroses que fossin, demostrant seriositat i fermesa. Però ara ens volen posar al mateix sac, tant als que han malbarat fins a l’extrem com als que han canviat el rumb a temps. Tots a passar per l’adreçador.

Sembla gairebé que com que la Unió Europea vigilarà amb lupa els pressupostos estatals, el govern central hagi de descarregar la frustració sobre les autonomies. Però això no treu un fet: La mesura que proposa el govern del PP és un atac directe al cor de l’autonomia, a la (modesta) possibilitat de decidir a què volem dedicar els nostres recursos, ja prou migrats i escassos.

No podem permetre que ens apliquin el mateix raser que als qui han actuat amb irresponsabilitat. El President Mas ho va dir ben clar, que el Govern fa el que ha de fer per complir els compromisos europeus, amb l’objectiu últim de garantir l’autogovern català i no donar cap motiu a una intervenció.  Catalunya està fent els deures, i ha de mantenir intacte el seu autogovern. Si realment volen una administració autonòmica sense dèficit, el Govern central hauria de començar per escoltar una demanda compartida àmpliament per la ciutadania, la del Pacte Fiscal. Aquesta és l’única resposta que ens hem de plantejar.
 

Bon Nadal i feliç 2012!

Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t’has de perdre pel camí
que et va guiant l’estrella cauta;
no t’has de perdre, pastoret,
anant, seguint el camí dret,
amb el sac de gemec i la flauta!

Pastor dels meus somnis d’infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
tempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!

Josep Maria de Segarra i de Castellarnau
1894-1961
Poema de Nadal (fragment)

1899. És l'hora del tancament de caixes?

Per la via judicial. El Govern de la Generalitat ha anunciat que, en front de la deslleialtat i l’incompliment de l’Estat respecte els 759 milions d’euros que deu a Catalunya, aquest serà el següent pas. És un fet inèdit en la democràcia espanyola, però són temps de canvi, on estem veient coses que fa pocs anys creiem impensables. En qualsevol cas, era necessari que el nostre Govern fes un gest d’autoritat, perquè hi ha coses que no podem deixar passar.

L’Estat espanyol que tenim al davant porta una careta de modernitat, però segueix arrossegant els mateixos vicis d’institució arnada que sempre ha tingut. Els governants espanyols que el condueixen fan trampa, i la darrera jugada dels 759 milions és una fita més en una llarga cursa. Aquest cop, quan estem sota la lupa de les institucions europees, l’Estat fa una maniobra per reforçar un discurs que fa temps que sentim: Que els problemes de dèficit de l’Estat són culpa de les autonomies, una mostra evident que s’hi ha de “posar ordre” (i ja sabem a quina comunitat autònoma es refereixen quan parlen de “les autonomies”).  Certament, les finances de les comunitats autònomes pateixen, especialment quan l’Estat incompleix els seus compromisos i els nega el que per llei els pertoca.

I no ens podem quedar de braços plegats. La decisió del Govern de la Generalitat de portar l’Estat als tribunals és un primer pas imprescindible. Però hem d’anar pensant en altres respostes, no ja purament governamentals, sinó ciutadanes. Perquè l’únic llenguatge que entenen des de Madrid és el dels fets consumats.

El 1899, l’Estat espanyol va realitzar una pujada d’impostos desmesurada per tal de sufragar el fracàs colonial de 1898. Aquesta va ser la causa del Tancament de Caixes, una insubmissió generalitzada per part dels contribuents  de Barcelona, que es van negar a pagar uns impostos abusius. Avui una acció com la d’aleshores no és factible, però tenim la mateixa obligació moral, la de prendre mesures que deixin clar, de tal manera que els espanyols no puguin ignorar, que als catalans no se’ns pot prendre el pèl i els diners contínuament.  I per això és hora de buscar resposta a la següent pregunta:  En el segle XXI, com seria l’equivalent d’un tancament de caixes?

Una broma pesada

Potser ens queda lluny, perquè han passat moltes coses des d’aleshores. Però el 8 de febrer, no fa ni un any, el president Mas es reunia amb el president espanyol Rodríguez Zapatero. Feia algunes setmanes del canvi de govern a Catalunya, i la terrible situació financera de la Generalitat  ens queia a sobre com un gerro d’aigua freda. D’aquella reunió el president Mas en sortia amb un “compromís” del president espanyol, el de transferir a Catalunya 759 milions d’euros d’acord amb el que estableix l’Estatut. No era un cas de generositat, simplement el Govern central complia la llei, però prou bé que recordem com aquells dies els qui sempre reien les gràcies als socialistes no paraven de lloar la “lleialtat institucional” i la “responsabilitat” d’un govern presumptament amic de Catalunya.

I arribats on som, de tots és sabut que ara l’Estat es nega a pagar el que deu, encara que als pressupostos pel 2011 tenia una partida destinada a aquest fi. Estic segur que molts compartim el mateix sentiment: Ràbia, però no sorpresa, perquè ja sabem que les promeses de Zapatero són i seran paper mullat. No és un cas d’insolvència, perquè l’Estat tenia aquest diners previstos. Com ha dit el conseller Mas-Colell, és un cas de barra, pura i simple. De voler fer la punyeta fins a l’últim minut, encara que això tingui conseqüències pels ciutadans que necessiten els serveis públics de la Generalitat.

Podem treure diverses lliçons d’aquest assumpte: Per començar, que els governants espanyols ens maltracten ja no només per interès, sinó a vegades simplement per la satisfacció de deixar clar qui mana, encara que els quedin pocs dies.  Però la lliçó més important és que mentre l’Estat tingui la clau de la caixa, mentre l’Estat sigui qui recapta els impostos i els catalans haguem d’anar a pidolar transferències que no arriben, no ens mourem d’on som.  La lliçó és que el que tots sabem es torna a fer evident: Que només amb un sistema de finançament en que la Generalitat recapti tots els impostos generats a Catalunya podrem avançar. La darrera broma pesada del govern Zapatero és una prova més que l’únic camí és el Pacte Fiscal.

Eix Diagonal: oportunitat única

L'obertura de la nova C15 és una oportunitat per la comarca del Garraf i per la ciutat de Vilanova i la Geltrú. Una oportunitat única, però que requerirà de l'esforç de tota la ciutadania per poder optimitzar les potencialitats que ofereix. Especialment en termes de dinamització de l'economia i de vertebració territorial del país.

El President de la Generalitat ha posat en funcionament una obra que, en termes d'impacte econòmic, és tansols equiparable al que va suposar fa gairebé vint anys l'obertura dels túnels del Garraf. D'aleshores ençà, l'impacte en termes de creixement econòmic i demogràfic que ha experimentat la nostra ciutat ha estat lligat a aquesta infrastructura, i això malgrat el dolorós peatge que ens suposa als usuaris.

A diferència de la Pau Casals, l'Eix Diagonal és una obra executada amb el sistema del "peatge a l'ombra". Un peatge que no pagarem directament tots els usuaris sinó el conjunt dels contribuents -la utilitzin o no- a través dels pressupostos de la Generalitat. El cost de l'obra la situa com una de les més importants que es fan al conjunt del país i probablement com una de les úniques infrastructures viàries rellevants que es posaran en marxa a Catalunya en els propers anys, com ara el desdoblament de l'Eix Transversal (C25).

En poc menys d'una hora serem a tocar quatre ciutats mitjanes amb vocació de tenir el nostre paper en el conjunt del país. Manresa, Igualada, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú. Quatre ciutats amb una dinàmica pròpia cadascuna. Però amb un objectiu compartit: volem marcar el rumb dels nostres territoris. I aquesta infrastructura ens ha de permetre marcar el rumb cap a una direcció inequívoca: la recuperació econòmica. Les vies de comunicació i transport per si soles poden no representar res. Però amb una orientació i utilització adequades esdevenen un dels principals motors dels territoris que uneixen i pels que hi transcorren.

Des de Vilanova i la Geltrú hem de tenir clar que aquesta oportunitat ens situa en una posició privilegiada des d'una òptica nacional. A la bona situació geostratègica que ja tenim -connectats amb Barcelona i Tarragona via ferrocarril i C32- hi hem de sumar ara el nou node d'interconnexions que tindrem a l'entrada de la nostra ciutat, al voltant del qual hi pivotaran C15 i AP7 amb C31, C32 i un element que no hem tingut prou en compte: el Port.

En termes de transport comercial i de mercaderies, hom podrà viatjar per vies de doble carril des de Lleida (A2), passant per Igualada (C15) i desenvocant al port de la nostra ciutat sense pagar cap peatge. És aquí on el port guanya punts com a porta d'exportació de mercaderies i on les diferents administracions i agents econòmics hem de sumar esforços per aconseguir també sinergies amb la futura línia ferroviària de la Mediterrània. En termes turístics i de desplaçament de persones, aquestes mateixes potencialitats ens ofereixen una bones perspectives. Però podem caure en el risc que siguin tansols bones perspectives si nosaltres des de Vilanova i la Geltrú no som proactius.

M'ho hauran sentit dir sovint: hem de posar la ciutat a punt. No ens podem limitar a esperar amb els braços oberts a que la gent decideixi venir a casa nostra. Sinó que hem de ser nosaltres els qui posem la ciutat a punt i fem les accions que estiguin al nostre abast en un doble objectiu: donar a conèixer el millor de la ciutat i posar les condicions favorables perquè, després de conèixer-nos, aquests potencials clients/visitants/inversors/turistes vinguin. I repeteixin.

Des del Govern de la ciutat estem fent tot allò que està dins les nostres possibilitats. Accions comunicatives i publicitàries als mitjans de Maresa, Igualada i Vilafranca; adequació dels accessos a la ciutat, millora de la senyalització interna tant per a vehicles com per a vianants; senyalització de la façana marítima i del centre, habilitació de noves zones d'aparcament i facilitació de l'accés als aparcaments acctuals. No podrem fer tot el que voldríem ni tant de pressa com voldríem. Però sí que fem allò que podem. I entre aquestes accions, n'hi ha una que també ens correspon: demanar a tota la ciutat que assumeixi com a pròpia aquesta oportunitat. Que cadascú faci tot allò que tingui al seu abast per ser protagonista també de la millora que ha de significar aquesta infrastructura.

Amb quin objectiu? Liderar. Vilanova i la Geltrú ha de ser la punta de llança d'aquesta nova infrastructura. Per què? Perquè tenim un element diferencial respecte de les altres tres capitals: tenim el mar. Quan el Govern de la ciutat assenyalem l'obertura al mar com un objectiu fonamental, ho fem amb la convicció que aquest fet diferencial aportarà el valor afegit necessari per ser líders. Si sumem la força del mar al conjunt d'atributs de la ciutat, podrem liderar la recuperació econòmica de les ciutats de l'Eix Diagonal. Tenim patrimoni, gastronomia, cultura, comerç, esports, mar, potencialitats turístiques. Però també una ma d'obra formada, possibilitats d'inversió i infrastructura per fer empresa. A partit d'ara se'ns obre una nova oportunitat. Sapiguem estar a l'alçada i liderem entre tots els futur de la nostra ciutat.

Gerard M. Figueras i Albà

Regidor de promoció econòmica i turisme

Diputat al Parlament de Catalunya

Article publicat al Diari de Vilanova el 2 de desembre de 2011

L’hora de la responsabilitat

Les eleccions generals del passat diumenge 20 han marcat un punt d’inflexió en la política catalana. La victòria de Convergència i Unió culmina un cicle electoral inèdit, i més d’un milió de catalans han donat suport a CiU, al Pacte Fiscal, i a la transició nacional. Tenim 29 diputats i senadors nacionalistes a Madrid, i els hem de fer valer. Però són temps difícils, i ben aviat començarem a sentir crides a la moderació i a la responsabilitat. Convergència i Unió ha d’actuar amb seriositat a nivell estatal per evitar un col·lapse de l’economia i de l’Estat, és cert.

Però no confonguem això amb la veritable responsabilitat. Responsabilitat és el que ha mostrat el poble de Catalunya a l’hora de votar, al demostrar que entén que les retallades no es fan per gust sinó per necessitat, i que el veritable culpable de la situació actual és el PSC. Responsabilitat és entendre que si estem com estem, és perquè España ens espolia i ens ofega, i que cal fer-hi alguna cosa, i per això la proposta del Pacte Fiscal ha rebut un suport tant clar.

Ara és l’hora de que Convergència i Unió mogui fitxa en el nou escenari, i ho faci, també, amb responsabilitat. Cal evitar la temptació i defugir els cants de sirena: No podem formar part de cap govern estatal, ni de concentració, ni de salvació, ni de res. I no podem repetir l’experiència de cap acord estable amb el PP, doncs sabem prou que el cost és massa alt, i el guany massa escàs.  Responsabilitat serà treballar pel Pacte Fiscal, i qualsevol cosa que ens n’aparti, significarà que hem perdut el nord.

L’experiència de l’any 2000 ens ha ensenyat què passa quan el PP pot passar el corró a Madrid i es pot fer valer a Catalunya. Però s’obren noves oportunitats i les hem d’aprofitar. Ara toca mirar a Esquerra, recuperar el diàleg i trobar punts d’acord, per poder fer front comú en la defensa de Catalunya i la demanda del Pacte Fiscal, però també per protegir la política lingüística, i pactar els pressupostos pel proper any. Responsabilitat serà poder tirar endavant les polítiques que el país necessita sense ser hostatges de ningú.

És l’hora d’evitar els passos en fals, i de no acceptar regals enverinats.  Hem de seguir estant a l’altura del poble de Catalunya, i per això és l’hora de la responsabilitat.

Terços amunt!

Portem setmanes treballant des de diversos espais, entitats i institucions de la ciutat per preparar la Fira d'enguany. Intercanviant correus electrònics amb una de les persones que ha pencat de valent, m'escrivia aquesta acció en l'argot casteller que he trobat encertada per definir l'actitud que hauríem de tenir en moments com aquests.

Fa ja massa temps que les negatives notícies econòmiques s'han convertit en el nostre pa de cada dia. Certament, una combinació de mala gestió -pública i privada- al costat d'un canvi de cicle econòmic, estan fent que moltes persones no ho estiguin passant bé. Gens bé, de fet. Situacions d'atur, acomiadaments, tancaments de negocis, finalitzacions de prestacions. Poques perspectives de futur agreujades per males notícies i pels imposats ajustos pressupostaris que ens arriben a nivell europeu.

La situació és complexa. Cert. Però és hora que actuem per començar a girar la truita, no troben? Quan hom ha de tirar endavant projectes -ja siguin personals o col.lectius- la força de voluntat, l'actitud, és el factor determinant perquè siguin reeixits. No es tracta de fixar-se només en aquelles qüestions negatives, en les dificultats. Sinó de saber cercar les oportunitats per aconseguir una resposta positiva, reeixida i il·lusionant.

Aquesta és l'actitud que ens hem proposat des del govern municipal: posar les coses fàcils perquè els projectes, les idees i les il·lusions tirin endavant. Des que fa quatre mesos varem assumir la responsabilitat de governar la ciutat, no s'imaginen la gran quantitat de persones que hem escoltat i que ens han plantejat les ganes de tirar endavant projectes. Persones amb situacions complexes però que, malgrat les dificultats, no es rendeixen i es tornen a aixecar una vegada i una altra. I tornen a confiar en l'administració.

Aquesta manera de fer emprenedora, d'anar endavant, de sumar i en positiu és la que ens permetrà sortir del sot, avançar com a ciutat, com a país, com a societat. Aquesta actitud de fer pinya, de deixar de banda les diferències i de sumar esforços és la que ha permès que centenars d'entitats, empreses, associacions i institucions els oferim avui una Fira de Novembre de tothom i per a tothom.

Vull des d'aquestes línies agrair a tots els traballadors municipals l'esforç, l'actitud positiva i l'esperit de servei que han mostrat durant la preparació de la Fira, especialment als de les regidories de promoció, comunicació i també a la brigada i a la policia municipal. Entre tots hem construit la pinya i el forlre. Ara tan sols manca completar el castell amb la implicació de la resta de la ciutadania.

La Fira és només un exemple de que si fem pinya, ens en sortim. I aquesta és una forma de treball, una actitud, que hauríem d'utilitzar per a tots els reptes que se'ns plantegin com a ciutat, com a societat. També individualment. Perquè si ens ho plantegem, tots pdem ser el motor que faci avançar Vilanova i la Geltrú.

L'objectiu d'una generació

Aquests són temps de reptes. No només vivim una situació econòmica i social molt dura, sinó que contínuament rebem impactes que alimenten el pessimisme. Però per fer-hi front, tenim una eina poderosa: la força d'una generació, la dels joves d'avui. La dels joves que no es resignen, que són capaços de donar el millor de si mateixos per allò en que creuen. I és l'hora de sumar esforços i energies, de que els joves d'aquest país transmetin missatges en positiu, i de fixar els objectius de la nostra generació.

 
I si la nostra generació s'ha de fixar objectius comuns, aquests han de servir per avançar en el benestar, la prosperitat i la llibertat col·lectius, uns propòsits que tots els joves compartim, més enllà de idees, creences i orígens diferents. Per això, un objectiu central ha de ser el Pacte Fiscal, una nova relació entre Catalunya i l'Estat, en la línia del concert econòmic, que acabi amb la sagnia fiscal que patim. Perquè mentre no tinguem els recursos que amb justícia ens pertoquen, no podrem construir el país més lliure que volem, i més important encara, el debat sobre les polítiques públiques es juga en fals.
 
Està passant davant els nostres ulls. El Govern de la Generalitat està prenent mesures d'austeritat inevitablement doloroses, amb tot el que això comporta. Podríem pensar que si les  finances de la Generalitat van quedar tan malmeses va ser per culpa del govern Tripartit. Els qui van governar els darrers anys hi tenen molta responsabilitat, és cert. Però el problema de fons són els milers de milions d'euros que cada any els catalans paguem en impostos i que no ens retornen. Aquest dèficit obliga a retallar serveis i prestacions, quan amb el Pacte Fiscal no només no hauríem de retallar res, sinó que podríem ser un país de referència pel seu estat de benestar.
 
Si ja el 2005 la JNC recollia suports pel que llavors anomenàvem “Acord Econòmic per Catalunya”, avui aquella reivindicació ha pres forma en el Pacte Fiscal que el gruix dels catalans considera necessari. És l'hora de que la JNC lideri aquesta reivindicació com l'objectiu d'una generació, l'objectiu de la gent jove de Catalunya. Si volem poder fer front al 40 % d'atur juvenil que patim, i sobretot, si volem llençar un missatge positiu a les generacions més joves, hem de mobilitzar-nos per aconseguir el Pacte Fiscal. Aconseguir aquesta eina, útil i necessària, ha de ser l'objectiu de la nostra generació.

Una marea imparable

Mica en mica,  la marea va pujant. El darrer Baròmetre d’Opinió Política ens ha revelat fa pocs dies que, preguntats per un referèndum d’independència, un 45,4% dels catalans votaria afirmativament, contra un 24,7 % que s’hi declararia en contra. Amb la prudència que exigeix llegir els resultats d’una enquesta, tenim motius per l’optimisme. Els partidaris de la independència de Catalunya van creixent com una marea que puja lentament, en silenci, res a veure amb aquelles onades grans i vistoses que fan molta espuma però que quan han passat tot queda igual.

La consciència de que a Espanya no hi fem res es va estenent. És el resultat, per una banda, de les polítiques i les actituds dels partits espanyols, que en la seva dèria centralista només estan aconseguint que cada cop més catalans obrin els ulls a la realitat, i per l’altra, d’anys de feina seriosa de l’independentisme conscient, del que la JNC n’és el gran exponent. Hem fet molta feina, però encara n’hem de fer molta més.

La independència de Catalunya només serà possible si al darrere hi ha una majoria social sòlida, que sigui inapel·lable per simple principi democràtic. I per això, les dades que ha revelat el CEO són encoratjadores, ens mostren que mica en mica, els fets es van imposant, que la societat catalana està prenent consciencia de l’ofec al que ens sotmet Espanya, i que més que mai, hem de seguir treballant. Hem de fer créixer aquest espai social, valent-nos de la raó i del sentiment, per construir la majoria per la independència que el nostre país necessita.

Les aigües pugen, i està a les nostres mans estendre més encara la taca d’oli dels que volem la plena llibertat nacional, per esdevenir, entre tots, una marea imparable.
 

Corredors cap al futur

L’espera ha acabat. Dimecres passat, just abans que totes les notícies quedessin en segon pla per les noves de pau a Euskadi, la Comissió Europea confirmava el que feia dies que ja se sabia: la Unió Europea aposta pel Corredor del Mediterrani com un dels seus eixos prioritaris pel transport de mercaderies.

Com diu la cançó, de vegades ens en sortim. Amb tenacitat, amb persistència, amb la suma d’esforços dels actors públics i privats, la racionalitat ha prevalgut sobre el centralisme. No hem de tirar coets, perquè en última instància l’execució de les infraestructures encara depèn de l’Estat espanyol, però podem mirar al futur amb una mica més d’optimisme.

Un cop passades les febrades de nou ric que ens han portat a on som, només queda apostar per aquells elements que ens poden portar  un creixement sòlid, sense estridències ni miracles. Per això hem de celebrar la noticia, perquè és la primera pedra de la prosperitat que ha de venir, una prosperitat que es troba en el treball  en xarxa i en establir ponts amb els territoris del nostre voltant.

La batalla pel Corredor del Mediterrani ens ha portat a retrobar interessos comuns amb el País Valencià, un fet positiu que no ens ha de passar per alt, i que pot ser l’inici d’una nova etapa en que sigui possible construir noves col·laboracions i complicitats amb els nostres veïns del sud, començant per l’esfera econòmica, i potser un dia arribant a l’àmbit polític.
I més enllà de la península, aquesta decisió ens acosta a Europa, i ens servirà per incrementar i reforçar els vincles amb la resta de països europeus, i a la llarga, que l’economia catalana continuï el camí que fa anys que ha pres: el d’anar reduint la seva dependència d’Espanya. El Corredor del Mediterrani significa per nosaltres més Europa, i menys Espanya.

La decisió de la Comissió Europea ens fa més independents? No encara. Però és un pas. Un pas perquè Catalunya miri més cap a Europa i cap al món, per poder establir les xarxes que ens faran més importants, més rellevants, i que ens permetran tenir un paper en l’Europa del futur.

En defensa de la llengua catalana. Cap a l'emancipació nacional (II)

Espanya s'ha acabat. Els catalans en aquest Estat no hi tenim cabuda. El retorn de les vacances estiuenques ha estat precipitat. L'ocurrència del president espanyol Zapatero ens va agafar tots amb el torn canviat. Crèiem que era una ocurrència més. Poc a poc intuíem que es tractava d'un diktat europeu. I finalment s'ha transformat en la ruptura del pacte constitucional del 1978.

La generació dels qui hem nascut a la dècada dels vuitanta, aquesta constitució no la vam votar. Si ens consultessin avui, aquell text no el votaríem. I menys encara la reforma que han acordat els partits espanyols. La nostra és una generació que anhela transparència i una democràcia basada en el dret a decidir. En escoltar als ciutadans. Per això no volem ser partíceps de pantomimes decimonòniques. I per això també aplaudim la posició de força que ha mantingut CiU no participant d'aquesta farsa. Aplaudim la posició del força del President de la Genetralitat i del Govern de Catalunya.

I per si no n'hi havia prou, avui el PSOE a través del seu braç jurídic, ens dóna dos mesos per incorporar el castellà com a llengua vehicular. S'ha acabat. Prou. Nosaltres sempre hem tingut un tarannà dialogant. Positiu. De sumar. Però per aquí no hi passem. La immersió lingüística en català té en el seu esperit la construcció d'un sol poble. De no discriminar. I Espanya s'ho carrega. Amb això no s'hi juga. La llengua és el nostre ADN. Ens ha ajudat a resistir des del 1714. I seguirà essent el nostre ADN a pesar del que vulguin socialistes i popular espanyols.  

Ha arribat l'hora de practicar el no retorn. El xoc de trens del que alerten els presidents Pujol i Mas. Els joves nacionaliesta catalans demanem un cop de força. Estem a punt. Una majoria del país està a punt. Tenim pressa ens va dir el President Barrera. I ara sembla que Espanya també en tingui. Doncs que no pateixin, l'hora ha arribat.

Iniciem el camí de no retorn.



Després de l'Escola d'Estiu definim l'Itinerari cap a l'emancipació nacional (I)

(I

Aquest matí m'ha resultat difícil remprendre la feina després de cinc dies intensos d'Escola d'Estiu. Voldria des d'aquí felicitar novament a tot l'equip d'organització i a tots els assistents per haver fet possible un dies magnífics en els que hem treballat, hem proposat, hem après i sobretot ens ho hem passat bé amb amics d'arreu del país.

A la cloenda de l'Escola d'Estiu ens comprometíem davant el President Mas a elaborar el full de ruta cap a l'emancipàció nacional: és el que hem anomenat "Projecte Itinerari". Els debats d'aquests dies han posat les bases per definir una proposta que com a JNC oferirem al partit i al país per establir el camí a seguir en els propers anys.

Treballar per aconseguir una majoria social, econòmica, intel•lectual i mediàtica favorable a l'emancipació nacional. I definir també les complicitats internacionals i el camí legal corresponent per quan arribi el moment.

Aquesta serà la humil aportació de la Joventut Nacionalista de Catalunya al país. Amb l'objectiu de definir un horitzó clar i les estacions per arribar-hi.

Idees que han d'anar associades en tot moment a dues premises que ens demanava el President: no fer-ho des de la confrontació i despertar un sentiment d'il•lusió al conjunt del país.

Aixì ho farem.

Crònica d'una asfíxia anunciada

Ahir al vespre a l'acte d'entrega del Premi Ramon Trias Fargas que la Fundació CatDem va atorgar a Sergi Pardos en el marc de #LaNitDelPensament, el director de la fundació Agustí Colomines va anunciar la reedició de l'obra de Trias Fargas "Crònica d'una asfíxia anunciada".

Tres dècades enrere el qui fou una de les primeres veus liberaldemòcrates acreditades del nacionalisme català ja assenyalava quin seria el principal escull del país.

Certament, no és l'únic repte important al que com a poble ens enfrotem. sense anar més lluny, el tema central de l'obra del Sr. Prados, la gestió dels procesoss migratoris a les societats europees d'avui, és també un element important a afrontar. Però, al costat d'aquest, la necessitat de resoldre el finançament de Catalunya és avui al capavant de les prioritats del país.

Tot apunta que a la represa del curs polític iniciarem un procès intens en el qual el Govern de la Generalitat plantejarà sense embuts al Govern de l'estat -sigui el que sigui- una demanda sobre finançament sobre la qual no valdran respostes a mitges tintes.

Espanya haurà de parlar clar. I els catalans podrem valorar  si la resposta obtinguda és la que espera un poble que cada cop aplega més veus de llibertat.

Afrontar el pacte fiscal com la primera de les estacions per un procès d'afirmació nacional. D'emancipació nacional. Caldrà també escoltar les veus dels partits catalans. També ells hauran de parlar clar.