Referents

Aquest matí, sortint de la tertúlia de Canal Blau Ràdio, he sentit la notícia de la mort del Sr. Joan Solà. Fa poc més d'un any, a l'entrega del premi d'honor de les lletres catalanes 2009, descobria el Sr. Solà. Algú desconegut per mi fins llavors.

Una figura amb aspecte fràgil i que transmetia una immensa humilitat, apareixia a l'escenari. Rebia el reconeixement d'Òmnium amb una intervenció brillant i amb una ovació aclaparadora, pel contingut del què ens va dir aleshores, però sobretot per una trajectòria al servei d'una llengua i d'un país.

Fèia dies que, en el marc d'un acte de la JNC, el president Pujol ens parlava de referents. Dels qui van ser referents de la seva generació, aquelles persones a les que s'adreçaven per demanar guiatge, consell, formació. I ens parlava de la importància que la generació d'avui també tinguem els nostres propis referents.

Des d'aleshores he tingut l'obsessió de cercar el què Pujol ens demanava. De trobar pilars que donin estímul, referència i fonaments als joves d'avui. Referents d'aquí, de casa. I de fora.

Crec que en Solà n'és un. I no nomès d'una generació, sinó de moltes generacions. Amb la seva pèrdua s'amplia el nombre de referents de la causa catalana que ens deixen, com en Josep Benet o en Joan Triadú.

Cal que la seva feina no caigui en sac foradat. I que formi part del nostre pòsit.

El futur a les mans dels joves

Dissabte passat l’Artur Mas i en Duran Lleida intervenien junts a la sala d’actes de la UPC de Vilanova. Ho feien en el marc de la convenció de la Joventut Nacionalista de Catalunya i la Unió de Joves, en la que aprovàvem la campanya i el programa electoral i que va aplegar més de dos-cents joves de tot el país.

Les estadístiques no pinten massa bé pel que fa a la gent jove. El 40% d’atur juvenil, el 30% de fracàs escolar o els més de 6.000 estudiants amb la selectivitat aprovada que no han pogut entrar a la universitat així ens ho indiquen. Això per no parlar de les dificultats que segueixen existint per emancipar-se o la sobre qualificació que tenen la majoria de joves que sí que poden treballar.

En la meva intervenció de dissabte recordava que a Catalunya aproximadament un terç de la població som persones de menys de 35 anys. I que això significa que si tots nosaltres anéssim a votar tindríem la capacitat de decidir el futur president del país. Això ens obliga a prendre consciència de generació.

Som la primera generació que té la possibilitat de trobar-se les coses pitjor de com se les van trobar els nostres pares. Un repte que hauria de permetre’ns condicionar un futur govern perquè no deixi a l’estacada els qui avui iniciem un projecte personal. Que alhora ha de contribuir a construir un futur projecte comú de país.

Surge et ambula. Aixeca’t i camina és la inscripció que Víctor Balaguer va voler que coronés el Museu que va oferir a la ciutat. Una mostra de la mentalitat que ell entenia li calia al país per avançar. La generació de gent jove d’avui no som dels qui es limiten a parar la ma. Ni dels qui en tenim prou en donar la culpa als altres. Sinó que, com Balaguer, som dels qui ens aixequem a construir el nostre futur.

Som conscients que només amb sacrifici i esforç podrem canviar la situació del país. I som conscients, com se’ns demanava en el reeixit sopar de joves empresaris, que la política és una part imprescindible, al costat de la societat, per sortir del sot i fer realitat els somnis. Siguem conscients del que hi ha en joc el proper 28 de novembre. Massa com per renunciar a prendre-hi part.

DIADA NACIONAL 2010: DRET A DECIDIR PER A UN ESTAT PROPI

Us remeto el manifest de la JNC per a la Diada d'enguany amb la que iniciem curs polític.

Avui, onze de setembre de 2010, es commemora el 296è aniversari de la caiguda de Barcelona sota el setge de les tropes borbòniques. 296 anys desprès el país es troba en un moment crític, però alhora decisiu per canviar el seu futur. Desprès de la sentència del Tribunal Constitucional que escapça aspectes fonamentals de l'Estatut, i a les portes d'unes eleccions al Parlament de Catalunya, la Joventut Nacionalista de Catalunya manifesta:

1. Que l'Onze de Setembre com a festa nacional de Catalunya és una diada reivindicativa i commemorativa de la lluita dels catalans per se run poble lliure.

2. Que la sentència emesa el passat mes de juny pel Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut és inadmissible i marca la fi de l'actual marc de relacions entre Catalunya i espanya.

3. Que ha arribat el punt d'afirmar que la única via per avançar cap a lap lena llibertat de Catalunya és mitjançant l'exercici del dret a decidir fins arribar a la consecució d'une stat propi.

4. Que per poder exercir plenament aquest exercici del dret a decidir Catalunya ha d'experimentar un canvi de lideragte que condueixi el poble català a decidir liurement el seu futur.

Joventut Nacionalista de Catalunya

11 de setembre de 2010

Set anys enganyant al Penedès!

Aquest vespre el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei de Vegueries. Ho ha fet amb els vots a favor del tripartit i sense incloure-hi la Vegueria del Penedès.

CiU havia presentat una esmena que hauria permès incloure la Vegueria del Penedès en aquesta llei. Però els vots de PSC, ERC i ICV ho han impedit. A ningú ha de sorprendre el vot en contra del Penedès dels socialistes i el seu apèndix roig-verd. Però sí que ens hem de lamentar per la decisió d'ERC.

La sensació que hom té és d'engany: durant set anys, igual que CiU, Esquerra Republicana ha fet bandera arreu del territori penedesenc de la nostra vegueria. Però a l'hora de passar de les paraules als fets, els republicans s'han rendit a les pressions del seu soci de govern, el PSC.

Quina llàstima. Perquè avui acaben de prendre el pèl a una realitat territorial, econòmica i ciutadana a la que havíen fet agafar -avui falses- esperances.

A partir d'ara cal prendre'n nota. No si valen promeses estèrils. Ja no tenen cap valor per part de qui durant set anys ha dit el contrari del que avui ha fet al Parlament. NI tampoc té cap valor el doble joc del partit dels socialistes que al territori fa una cosa i al Parlament la contrària.

Des de CiU i la JNC seguirem treballant perquè a la propera legislatrua hi hagi una majoria diferent al Parlament. Una majoria que permeti a CiU impulsar la modificació d'aquesta llei per incloure-hi la nostra vegueria.

Perquè SOM Vegueria!

Orgullós del meu país

Aquest matí el cor se m'omplia de sensacions. I el cap de pensaments. Revuiure els moments viscuts ahir al Passeig de Gràcia, veure els milers de fotografies, les cròniques i el ressó mediàtic que ha tingut a Catalunya i a fora, em fan tenir una senació nova.

La resposta de país calla les veus que alertaven que un dissabte de juliol els catalans preferiríem estar a la platja. Els milers de senyeres estelades i els crits d'independència callen les veus dels qui diuen que Catalunya no es mou per la seva llibertat. Veure a la patronal catalana al costat dels sindicats al capdavant de la mani calla aquelles veus que diuen que la crisi econòmica és per ells la única prioritat. El comportament impecable d'un milió i mig de catalans -grans, famílies i sobretot, molta gent jove- calla aquells qui diuen que el sobiranisme és nomès qüestió de radicals.

La sensació que tinc, avui, és de satisfacció. El meu poble no m'ha fallat. El meu poble ahir hi era. I hi era sencer. Als pobles i ciutats, molts altres ciutadans anònims que no van poder ser a BCN, també hi eren de cor i de pensament.

La sensació que tinc avui és d'orgull. De pertànyer a una nació mil·lenària que sap alçar la veu pacífica i democràticament quan en ple segle XXI se la intenta trepitjar. I sap donar una lliçó a casa, a Espanya i al món de maduresa incontestable.

La sensació que tinc avui és d'esperança. Ahir milers de joves érem al passeig de gràcia. Al costat d'avis i de criatures. Però, sobretot, milers de joves hi érem. El fil roig continua viu. El relleu està assegurat i encarat cap a la bona direcció. A aquesta generació de gent jove ens cal saber canalitzar el sentiment d'un poble que vol ser amb plenitud. I dir als líders que sapiguen entendre la nostra voluntat.

No volem uns líders que ens portin a la frustració. No volem uns líders que reaccionin tèviament. Volem uns líders que sàpiguen recollir la voluntat madura d'un poble i aconsegueixin fer ralitat un somni que avui és a prop. A les seves mans que sigui molt més a prop del que alguns es pensen.

Ahir es va demostrar el que dèia el poeta: demaneu la lluna, amics, demaneu-la. Mentre alguns se'n riguin, estigueu segurs que la lluna anirà venint. I així fou. La lluna, mentrestant, ha anat avançant.