La necessitat de parlar!

Fa una setmana que diaris, informatius, carrers, rectorats i tertúlies en van plens! Bolonya, joves, estudiants, manifestacions, govern, periodistes i policia són els protagonistes en primera plana arreu del país. Tot i que d’una manera poc afortunada, han aflorat als mitjans de comunicació diversos debats que fins i tot han passat per sobre de la reiterada crisi econòmica.

Un Pla Bolonya que no ha estat prou ben explicat i pel qual es protesta quan ja està en marxa. Estudiants que no es queixen i no poden estudiar. Tancades i manifestacions que barregen estudiants, antisistema, antiBolonya, antiLECs i antitot. Una actuació dels Mossos d’Esquadra que enfronta socis de govern, aquest amb l’oposició i a membres d’un mateix Departament. Cessaments anunciats però no executats, professors que es tanquen a rectorats i recorreguts desitjats però no autoritzats. Consellers tristos perquè no s’entén la seva estima al cos i d’altres enfadats perquè se'ls estimen massa.

Què està passant? El caos s’està apoderant de nosaltres, potser?

Siguem positius! Aquesta situació ens està dient que hi ha coses que no funcionen. Que hi ha coses que no s’han fet prou bé i que per aquest camí no podem continuar. Doncs sapiguem-ho aprofitar, no?! No hi donem l’esquena, no fem com si res no estès passant. Ni tampoc prenguem decisions sense fonament!

Afortunadament som animals racionals! Tenim ús de la paraula, podem PARLAR! De què?

Parlar de Bolonya. Reconeixem que no l'hem explicat prou. Expliquem-la bé –i no només a través de la web ni a cop d’ocupació. Expliquem-la i decidim què ens agrada i què no i quines vies tenim per solucionar allò que no ens agrada.

Parlem de Mossos. De perquè actuen d’una manera o d’una altra i de quins superiors i protocols d’actuació els han fet actuar així. I establim qui i quin protocl d'actuació hauran d’escoltar a partir d'ara.

Parlem d’Interior. De qui i perquè no ha fet les coses prou bé i de quines mesures s’han d’adoptar.

Parlem de tancades i manifestacions! De qui es vol manifestar, on i perquè. I garantim la llibertat de tothom.

Parlar del què ens passa hauria de ser natural. Parlar, buscar solucions i aplicar-les. I els joves n’hauríem de ser els pioners d’això! De parlar sense pors, sense apriorismes i estant disposats a assumir els reptes i les solucions d'aquest diàleg.

Cobdícia. Valors.

Utilitzo dues paraules que apareixen al darrer editorial del President Pujol. Dues paraules que són útils per a descriure què està passant al país i al món. Útils per a comprendre estats d’ànim i útils per afrontar el futur.

Cobdícia: cobejança de riqueses. Desig viu o il•lícit de posseir alguna cosa o alguna persona. Jordi Pujol fa servir la paraula cobdícia per a descriure què ens ha portat a la situació de crisi que avui patim, relacionant-la amb ostentació, aparença, pretensió, egoisme, fragilitat, pressa.

A banda de la crisi, hi afegeixo altres aplicacions. Cobdícia és el que probablement farà que socialistes i populars espanyols s’uneixin per a fer fora a Juan José Ibarretxe de la Lehendakaritza. Cobdícia és el que va fer que socialistes espanyols i nacionalistes gallecs fessin fora al PP del Govern gallec. Cobdícia és el què va portar socialistes, post-comunistes i republicans a impedir que l’Artur Mas estigui avui portant les regnes del nostre país.

Valors: conjunt de qualitats que fan que una persona o cosa sigui apreciada, estimada, valorada.
Per contra –i per poc atractiu que sigui- alguns tenim l’obligació de predicar una altra manera de fer les coses. De predicar des del convenciment que tot i ser joves -sí!-, la nostra actuació –política, personal, professional- s’ha de basar en valors com l’ètica, l’esforç, la previsió, l’autoexigència, la solidesa, la correcció. L’autenticitat. Prioritzar el bé comú, el sentit d’organització i la responsabilitat.

Això no significa que no puguem cometre errors. És clar que en cometem! I és treballant que se’n cometen! Però si els errors no són fruit de la cobdícia, tothom té dret a ser advertit i a corregir-los. Tothom té dret i es mereix una segona oportunitat.

L’important és tenir clar que el preu d’actuar amb cobdícia i no per convicció i valors és alt. I que més tard o més d’hora, el moment de pagar la factura arriba. Mal ens pesi pels nostres companys del Bloque, ha arribat a Galícia. Arribarà també a Catalunya.

Montilla: paga el que deus als joves catalans

Sis mesos d’incompliment de la Llei més important del país. Sis mesos de menyspreu i desobediència de la voluntat d’un poble expressada a les urnes. Sis mesos de mofa a un país sencer. Sis mesos de submissió del Govern català als interessos del socialisme espanyol. Sis mesos de mentides i silenci a canvi de cadires, sous i cotxes oficials.

Més de sis mesos de crisi econòmica i financera. 1 de cada 4 joves catalans que busca feina no en té ni en troba. 62% de joves catalans amb feines precàries i menys de 1.000 euros al mes. 43% de joves catalans amb contractes temporals. 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal. Sis mesos sense disposar de 5.000 milions d’euros que es desprenen del model de finançament establert a l’Estatut.

Per dignitat nacional els joves del país hem de dir prou. Els militants de la Joventut Nacionalista de Catalunya diem prou. No estem disposats a aguantar més mentides dels qui ens governen. Exigim líders valents, que estiguin a l’alçada, que lluitin per tenir allò que és nostre, que ens hem guanyat amb el nostre esforç, i que ens permetrà sortir d’aquest atzucac. Si els qui ara manen no estan disposats a fer-ho, que parlin clar i que actuïn en conseqüència: que pleguin. Si no ho fan, el preu de vendre’s el país avui, serà demà impagable.

Si José Montilla i el seu govern fessin complir la llei i complissin els seus propis compromisos, avui, amb tan sols 2.000 dels 5.000 milions d’euros anuals que ens atorga el nou sistema de finançament fixat a l’Estatut, 100.000 joves catalans podrien rebre una beca salari de 6.000 euros l’any per estudiar a la universitat. Avui, 230.000 estudiants catalans podrien utilitzar gratuïtament el metro, les rodalies, el bus i el ferrocarril. Avui 25.000 joves emprenedors podrien rebre 18.000 euros l’any per a la seva petita i mitjana empresa. Avui 150.000 joves catalans podrien rebre 500 euros al mes per a poder pagar el lloguer o la hipoteca. I això és només un exemple.

L’únic acord possible és el compliment de la llei. El compliment de la llei vol dir poder econòmic i poder polític. Poder econòmic i polític vol dir major capacitat per fer front a la crisi.

El dret a hipotecar una generació sencera

A voltes es diu de la gent jove, sobretot de la d’avui, que som persones poc compromeses, que només pensem en nosaltres mateixos, amb moltes ganes de passar-ho bé i poques ganes de treballar. Que vivim en la societat de l’abundància i que no som conscients del valor de les coses. Que som egoistes i que només busquem el benefici individual immediat. A voltes, es diu.

A voltes, però, la gent jove d’aquest país som gent que estudiem, gent que treballem, que ens impliquem en les entitats dels nostres pobles i ciutats, que ajudem a casa a tirar endavant. Som gent que volem transformar la societat d’un temps i forma en què ens toca viure. Gent que volem tirar endavant i que, per més dificultats que tinguem, tossuts, ho fem amb uns escassos mil euros al mes, amb feines volàtils i hipotecats fins més enllà de la nostra jubilació –això si és que algun dia la tenim-. A voltes, la gent jove del país som així.

Totes les generacions són hereves del seu temps. Cadascuna té les seves dificultats i reptes a superar. I de la seva actuació en depèn poder-ne sortir amb un major o menor èxit. Malgrat les diferències i les peculiaritats de cada generació, totes, fins avui, han tingut un objectiu i una conseqüència comuna: treballar per deixar un món millor, un país millor, una societat millor, a la generació següent.

La generació dels anys 80, els qui avui, circumstancialment, tenim el privilegi de ser catalogats de joves, tenim un missatge molt clar per a la generació que ens precedeix: no volem ser una generació hipotecada. No volem un país hipotecat. I si avui tenim el privilegi de ser joves, alguns de nosaltres també ens creiem amb el deure de demanar als qui ens precedeixen que no ometin la responsabilitat de treballar, sobretot, per les generacions que els succeiran.

En deu anys Catalunya ha passat de sis a més de set milions d’habitants. Catalunya té més persones que l’han escollit per a viure-hi i veure-hi créixer els seus fills, les generacions futures de catalanes i catalans. Per dignitat i per responsabilitat, els qui avui ens governen han d’estar a l’alçada: els catalans d’avui, però sobretot els de demà, necessitem un finançament just. El necessitem per seguir sent. I per seguir sent un país referent, capdavanter, de màxima qualitat en el seu estat del benestar. Un país excel·lent, un país a imitar, un país a somiar. I no un país que segueixi i que en vulgui imitar a d’altres.

La història jutjarà als homes i les dones de cada generació per la seva capacitat d’actuar amb vocació de servei i amb responsabilitat col·lectiva. La generació dels que avui som joves demanem els qui ens governen que siguin valents, que siguin responsables i que no ens hipotequin. La nostra generació també tenim dret a un futur millor.

LA JOVENTUT DECISIVA

Ja ha passat un mes i mig des que al Prat de Llobregat sortíem del Congrés de la JNC amb un equip i un projecte renovats i més plens d’il•lusió que mai sota un lema: La joventut decisiva!

La joventut decisiva diu molt del que ha estat històricament la JNC i del que hem de ser en els propers dos anys. El país haurà de fer front a reptes que marcaran el futur del nostre poble. La sentència del Tribunal Constitucional i la consecució d’un bon model de finançament són les dues qüestions de major transcendència a les que haurem de fer front. El respecte a la voluntat del poble de Catalunya i la capacitat de tenir els recursos suficients per construir la nació que volem han de ser els eixos que facin plantejar al poble de Catalunya quin ha de ser el nostre futur.

Si l’Estat espanyol ens torna a donar l’esquena –amb la complicitat de partits suposadament catalans- el repte de la JNC serà mobilitzar la gent jove del país per dir prou. Una resposta feble i resignada seria la nostra pròpia sentència de mort. La mobilització massiva de tota la societat en totes les seves expressions -pacífiques i democràtiques- ha d’evidenciar la resposta d’un poble viu que no es deixa trepitjar i que vol decidir sobre el seu demà.

Joves, grans, societat civil, partits polítics, catalans de sempre i nous catalans, institucions, empreses i sindicats hem d’anar junts. Hem de sacsejar el país, he d’aconseguir una mobilització més que majoritària que no deixi cap dubte al govern espanyol, al PSOE, al PP i en definitiva, als diferents estaments de l’Estat, que s’ha sobrepassat un límit intolerable, que Catalunya no accepta que se li negui ser el que és, una nació. I aquesta resposta de dignitat nacional requerirà d’un govern i d’un president que sàpiguen liderar-la. També haurem de desemmascarar aquells que hagin estat còmplices de l’atac a la sobirania de Catalunya. Ja no s’hi valdrà, aleshores, el doble joc.

Amb només sis setmanes des que vàrem ser escollits, el Comitè Executiu Nacional ja hem estat treballant per posar fil a l’agulla a tot allò que ens marcàvem quan 400 delegats d’arreu del país ens vàreu fer confiança.

Amb la suma i la feina de tots serem la joventut decisiva!

Gerard M. Figueras i Albà
President

*Escrit publicat al butlletí “l’Estel Blanc” de la JNC el 19 de desembre de 2008