dilluns, 25 d’abril de 2011

El temps que voldria

Dilluns de Pasqua a la nit. Repasso mentalment uns dies de Satmana Santa que, en el meu cas, han combinat una mica de tot. Feina. Descans. Festa. Retrobaments. Descobriments. Espiritualitat. Sentiments.

Afluixar el ritme. Alló que sempre em plantejo i quasibé mai aconsegueixo, aquests escassos dies, ha passat. Cert, no tant com voldria. Però ha passat i per diversos factors. En destaco un.

Dimarts passat, nova terminal del Prat. Esperava que anunciessin l'hora d'embracament del meu avió. Era per fer un trajecte curt i amb poc passatge, per això la porta era gairebé a l'extrem de la terminal. Poca gent i nomès una botiga d'aquelles en les que hi pots trobar una mica de tot. Hi entro sense gaire intenció de comprar res. Miro la prestatgeria de revistes -m'agraden les de cotxes i una que nomès em compro als aeroports anomenada gentelman. N'agafo un parell.

Abans d'anar a pagar, la mirada em passa de forma ràpida per la prestatgeria dels llibres. Hi faig una segona mirada. Penso hi ha llibres en català. Veig alguns llibres d'autors comuns el l'escena literària de consum global. Un títol em crida l'atenció: "El temps que voldria", de Fabio Volo. No conec l'autor. Però tinc una extrany pressentiment i l'agafo. Sense massa expectatives. Simplement guiat pel títol. Mira, això és el què em manca a mi, temps, penso.

Abans, miro si duc prou diners per pagar les tres coses en efectiu. Veig que sí. La caixera em retorna una bossa de plàstic amb les dues revistes i el llibre. Vaig cap a la porta. Embarquem i, després d' esperar una estona per pujar unes seynores grans a bord, l'avió s'enlaira.

Fullejo les revistes. L'hostessa del vol m'interromp diverses vegades oferint-me beguda, croissants farcits de pastanaga (?) i fruits secs. Al final li demano una cola amb gel i llimona. No m'interromp més. Després de les revistes, agafo el llibre. Llegeixo la breu ressenya que hi ha a la part interior de la contraportada sobre l'autor. No m'entusiasma, és una mena d'autor mediàtic a la italiana. Sospito que no sigui com un dels presentadors de TV d'aquí que fan llibres només per vendre'ls per Sant Jordi.

Malgrat això, començo a llegir el llibre.

Al cap de molt poques línies trenco tots els prejudicis que m'havia fet. Quedo immers en la lectura. En la senzillesa del llenguage. En l'autenticitat del que hi llegeixo. Hi explica la vida d'un home jove, que repassa diverses etapes, persones, situacions. No hi trobo una semblança calcada, però identifico alguns dels passatges que hi descriu.

El temps passa i sense adonar-me'n comencem el descens. Aterrem. Deso el llibre i les revistes a la cartera embolicats dins la bossa de plàstic. I baixem de l'àvió. Des de llavors, he buscat cada raconet de temps que he tingut aquests dies fins que m'he acabat el llibre.

Us el recomano. A mi m'ha servit per trobar ua mica d'aquest temps que sovint voldria. D'aquest temps que mai trobo perquè sempre hi ha quelcom a fer abans. Però que en realitat és simplement una qüestió de voluntat trobar-lo.

Bona tornada a la feina!




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada