dilluns, 20 de juny de 2011

Voluntat d’esmena

Fa deu anys que dedico bona part del meu temps al servei públic. A treballar per la llibertat del meu país i per una societat més justa. Trepitjant tots els racons del Principat. Ho faig des d’una convicció ferma. I des d’una valors profunds. Amb constant autocrítica i amb uns elevats nivells d’autoexigència.


Sovint em trobo que és complicat atendre tots els compromisos de servei amb la ciutadania que tinc com a càrrec electe. Al llarg dels deu anys de dedicació a l’activitat política, hi ha un defecte que no he sabut treure’m de sobre: No ser dir que no quan em demanen que doni suport a una iniciativa, un col•lectiu, o un esdeveniment. I acabo havent de ser a tot arreu. És aquí on la temptació de la velocitat apareix com una drecera, la drecera fàcil, perquè al cap i a la fi, tot fa que ho veiem com una cosa “natural”. I no ho ha de ser.

Per què corria tant? El primer que em ve al cap quan em faig aquesta pregunta és “perquè arribava tard a una reunió important”. És una resposta automàtica que crec que a tots ens pot sortir, però que no justifica una infracció. Alhora, poca gent trobaria normal afirmar “sabia que arribava tard, però he preferit no excedir els límits de velocitat”. Això m’ha portat a pensar-hi detingudament. I sense que en cap moment vulgui exonerar-me de la meva culpa, m’ha fet reflexionar en com el nostre entorn ens imprimeix la velocitat en les nostres vides. Ho hem de poder fer tot i ho hem de fer ràpidament. Així, sovint ens sembla normal haver de córrer contínuament.

Insisteixo en que la responsabilitat és individual, i que tots i cadascun hem de ser capaços de superar la inèrcia de viure corrent per viure amb seguretat i d’acord amb la llei. Jo aquest cop no ho he fet prou bé, i he fallat. I aquest error m’ha servit per aprendre la lliçó. Perquè aquesta és també la utilitat dels mecanismes sancionadors, la de recordar-nos les normes que cal complir. I jo la compliré fil per randa.

L’altra qüestió que fa més greu aquests fets -que tècnicament no em quedessin punts al carnet- m’ha agafat totalment de sorpresa, perquè mai havia rebut una notificació oficial de la sanció que m’hauria retirat els darrers punts. No sé quina és la causa, si factors administratius, si les adreces no encaixaven i per això no em va arribar, o qualsevol altre element. El cas es que no ho sabia i que quan els agents m’ho van comunicar em van deixar glaçat.

Com a càrrec electe, no tinc la mateixa responsabilitat que qualsevol ciutadà, en tinc més, i em correspon donar exemple davant una situació com aquesta. Per això assumeixo la sanció que em correspongui com a justa i merescuda, i l’entomo com un recordatori constant de la lliçó de vida que he tornat aprendre: que cal anar més a poc a poc i que les normes de trànsit existeixen per a la nostra seguretat.

Vull fer valer la màxima transparència sobre totes aquestes circumstàncies perquè, com he dit, als càrrecs electes ens correspon donar exemple davant la ciutadania. I per això he volgut compartir aquestes reflexions, que no són més que la meva manera d’expressar un profund penediment i una ferma voluntat d’esmena enfront al que ha estat una equivocació clara per part meva.

Entomo de bon grat tots els judicis que els ciutadans n’hagin pogut fer sense coneixement de causa. Fins i tot els més grollers. Els accepto. No és la primera vegada. Però no per això puc renunciar a compartir, també, aquesta reflexió sentida i personal. De bona fe.


Gerard M. Figueras i Albà

divendres, 10 de juny de 2011

Avui que és onze de juny

Avui, poques setmanes després de les eleccions municipals, constituïm els nous ajuntaments. Avui, que és onze de juny, milers de ciutadans agafem un compromís amb els nostres veïns per servir-los al capdavant dels nostres pobles, viles i ciutats.

Recordo l'emoció que vaig sentir fa quatre anys quan, llavors per primer cop, assistia expectant al Ple de constitució de l'Ajuntament del qual en sortiria regidor. Quatre anys després, es repetixen aquestes pessigolles a la panxa. Aquest cop augmentades per la possibilitat de sortir del Ple com a regidor de govern.

Avui, d'entre els milers d'homes i dones que agafem un compromís amb els nostres municipis, n'hi ha un bon grapat que som gent jove. I, d'aquests, també en som una bona colla els qui venim de l'escola de patriotes que és la Joventut Nacionalista de Catalunya.

En un temps en el que massa sovint -i sense cap cost- alguns es permeten el luxe de menystenir la feina que duem a terme les organitzacions polítiques -juvenils- voldria fer un acte d'afirmació, de reivindicació de la política. De reivindicació de l'exercici  de pràctica democràtica, formativa i constructiva, que milers de joves -nosaltres en el marc de la JNC i de Convergència- fem dia rere dia.

Des del recinte d'ideals que ens uneix a tres generacions de patriotes, avui milers de joves compromesos continuem enfortint un fil roig de treball noble, guiat per la vocació de servei i pel desig de justícia i llibertat.

A tots els militants de la Joventut Nacionalista de Catalunya que avui esdeveniu referents en els vostres pobles i ciutats, gràcies per dedicar una part del vostre temps a aquesta noble causa. Estigueu orgullosos del què representeu i assumiu aquest compromís -avui municipal- amb la màxima dignitat.

dimecres, 1 de juny de 2011

Pressupostos 2011: CiU Compleix amb el Garraf

Aquesta setmana el Conseller Mas-Colell ha donat a conèixer els Pressupostos de la Generalitat de Catalunya previstos pel 2011. Després de cinc mesos treballant amb un pressupost prorrogat, el President Mas ha presentat uns comptes que han de servir per iniciar la recuperació econòmica i per començar a endreçar les finances de la Generalitat.

En termes globals, el pressupost pateix, per primera vegada en democràcia, una reducció respecte del pressupost del 2010, concretament d’un 10%. Una reducció obligada per les exigències de dèficit del Govern de l’Estat que, al mateix temps que exigeix que el dèficit no superi l’1.3%, no compleix amb els pagaments pendents amb Catalunya.

El President Mas has desafiat les exigències del Govern socialista i ha situat el dèficit en el 2,6% del PIB (respecte del 3,86% heretat del tripartit). Per què? Senzill: si els mateixos que ens exigeixen ens paguessin el què ens deuen -per exemple els més de 1.400 milions d’Euros relatius al Fons de Competitivitat- permetrien que el Govern català complís amb el dèficit previst.

Mentre el PSOE no paga i exigeix que la reducció no es limiti al 10% sinó que arribi al 20%, el Partit Socialista de Catalunya –que té Ministres a Madrid- critica al govern català per retallar massa. Paradoxal: els responsables d’haver tingut la ma foradada durant els 7 anys que han governat Catalunya, ara fan com si la cosa no anés amb ells i juguen, com sempre, amb el doble discurs aquí i a Madrid.

Al Garraf no ens ve de nou aquesta actitud. Durant els anys de Governs tripartits a la Generalitat i a la comarca, el Garraf havia estat una de les comarques amb menys inversió del país. En el darrer pressupost, el total d’inversions que es varen fer a la comarca amb prou feines arribaven al 0,2% del total del pressupost situant-se en els 5.186.196 Euros. Ara, malgrat aquest sigui un pressupost restrictiu, el nou Govern de la Generalitat ha augmentat notablement les inversions reals territorialitzades al Garraf.

Així, la inversió real del Govern català a la comarca serà aquest 2011 de gairebé 9 milions d’Euros (8.825.241 Euros) augmentant percentualment fins al 0,5% del pressupost total. Aquesta és una inversió centrada, majoritàriament, en les polítiques socials a la nostra comarca: ensenyament i salut, en consonància amb les partides que tenen un major pes en el conjunt del pressupost català. Més de la meitat dels recursos previstos per al 2011 a Catalunya seran destinats a ensenyament, sanitat i benestar social.

El Govern de CiU, doncs, compleix. Ho fa en equipaments sanitaris i educatius (nou hospital a Vilanova, nou CAP a Sant Pere de Ribes; IES Baix a Mar a Vilanova i la Geltrú, IES Benaprès a Sitges i IES Montgròs a Ribes). I cal sumar-hi aquelles inversions no territorialitzades que també es queden a casa nostra com ara les actuacions en infraestructures de mobilitat (desdoblament C15 entre d’altres).

És evident que no hi ha tot el què des del territori reclamem. Però la millora és evident. I la feina dels qui representem els interessos de tots els ciutadans del Garraf al Parlament serà seguir treballant per incloure-ho ens els pressupostos del 2012 que també s’hauran d’elaborar i votar enguany.

Per exemple, respecte al nou hospital comarcal. La setmana passada la Comissió de Salut aprovava per àmplia majoria una esmena de CiU que emplaçava al Govern a elaborar el projecte bàsic i, un cop realitzat aquest projecte bàsic, el projecte executiu. L’objectiu de CiU serà refermar la voluntat expressada en el Parlament i incloure l’elaboració d’aquests projectes en els propers pressupostos.

Ho farem sense enganyar a la gent. A diferència d’altres, la gent de CiU busquem un consens real i tocant de peus a terra. No repetirem les pràctiques del Govern Montilla, segons el qual el nou hospital s’hauria hagut de començar a construir el 2007 i entrar en funcionament el 2009. Això no tan sols no ha estat així sinó que en els pressupostos del govern tripartit mai no hi va constar ni un sol Euro per a aquest nou hospital. I ara, en els primers pressupostos de CiU, ja hi consten 120.000 € per al pagament d’un concurs d’idees –que estava pendent de pagament- al que el seguirà un projecte bàsic i un d’executiu.

L’Hospital es farà. Però quan es pugui i amb els terminis que es puguin. Sense enganyar a ningú. Sense estirar més el braç que la màniga. Una pas rere l’altre i tocant de peus a terra. Un cop tinguem el nou hospital, Sant Camil esdevindrà un centre sociosanitari de primer nivell tal i com li correspon. Mentrestant, ha de seguir exercint d’hospital comarcal amb totes les garanties que corresponguin.

CiU, doncs, compleix.





Gerard M. Figueras i Albà

Diputat de CiU al Garraf

1 de juny de 2011