divendres, 17 de febrer de 2012

Una reforma laboral incompleta

Vivim en un país on els extrems i els estereotips arrelen i creixen, on els camins del mig ho tenen complicat per poder veure la llum del Sol. La noticia de la setmana ha estat la reforma laboral impulsada pel PP, un terreny abonat per a la clàssica falsa dicotomia de les relacions laborals. La relació entre treballadors i empresaris se’ns presenta com un joc de suma zero, en que per uns hi guanyin, els altres hi ha de perdre. Entre uns sindicats conservadors, que a vegades sembla que no entenguin els temps que vivim, i una patronal poc moderna, amb plantejaments de màxims i poca empatia, només reforcen aquesta idea.

Però hi ha una tercera via, la dels que creiem que la llibertat econòmica i el benestar són indissociables. Una tercera via que va néixer a Dinamarca, de la ma dels socialdemòcrates, amb el nom de flexicurity. Traduïda aquí com flexiseguretat, es tracta d’un plantejament d’estat el benestar en que la flexibilitat del mercat laboral no és l’oposat de la protecció laboral dels treballadors, sinó el seu complement. La flexiseguretat combina un mercat laboral flexible amb polítiques de formació contínua extensives, sistemes de protecció social efectius i polítiques actives d’ocupació. Aquests elements plegats formen un conjunt on les empreses poden tenir una estructura flexible, i alhora els treballadors saben que si perden la feina tindran cobertura social, sistemes de reciclatge i formació realment útils, i que podran tornar a treballar en poc temps. Un sistema on es creen sinèrgies, on tothom hi guanya.



Tornant a España, les comparacions fan mal. La reforma del PP ens acosta a la flexiseguretat? Doncs per ara no. La flexibilitat ja la tenim aquí, i a curt termini de ben segur que tindrà efectes negatius. Ara falta tota la resta. Especialment falten bones polítiques per crear ocupació i per reciclar els treballadors que han quedat enrere. Per tant, no hem d’acceptar la reforma laboral d’enguany com una fita, sinó, en el millor dels casos, com un primer pas incomplert. Fins que no es posin en marxa les polítiques necessàries per crear ocupació, la nova flexibilitat laboral no servirà de gaire.

 

 

dimecres, 1 de febrer de 2012

Itinerari cap a la llibertat

Durant molts anys, la JNC ha estat el braç més desinhibidament independentista de CDC. Avui, al nostre voltant, veiem com el sentiment sobiranista, ja sigui per raó o per emoció, es va estenent de manera lenta però constant. Dins CDC veiem com els partidaris de la plena emancipació nacional van augmentant, i també com militants que en el passat hi eren reticents han canviat d’opinió. És en aquest context que celebrarem el 16é congrés de CDC. I si la JNC ha estat durant tres dècades l’abanderada del sobiranisme, és l’hora de reivindicar la feina feta i la coherència. 


La gent de CiU està conduint les administracions catalanes en l’hora més difícil. No hi ha lloc per proclames enceses, ni per grans flamarades de les que només queden les cendres. Només hi ha lloc per a la política seriosa, i per a l’independentisme conscient. Per això, els delegats de la JNC al congrés de CDC han de fer el màxim esforç i la millor feina; han de mostrar que la gent de la JNC pot mirar a l’horitzó sense deixar de tocar de peus a terra.

El proper congrés de CDC marcarà el rumb que el partit ha de prendre en uns anys decisius, i entre tots hem de treballar per a que CDC enfili, amb fermesa i sense estridències, el camí per aconseguir la independència i la plena sobirania per a Catalunya. Sabem que no serà un procés ràpid ni fàcil, però és vital pel futur del país que CDC segueixi fent passos cap al demà, i la gent de la JNC hi té molt a dir.