divendres, 18 de febrer de 2011

No ens faran callar

Espanya torna a moure fitxa. Per ara han aconseguit tancar TV3 al País Valencià. Per ara.

Fa dos anys, a Mestalla, a la final de la copa del rei, vaig patir en primera persona la repressió dels governs espanyol i valencià quan van retenir a militants de la JNC per repartir cartells amb el lema CATALONIA IS NOT SPAIN i a mi em varen agredir amb absoluta impunitat.

Aquell dia, malgrat l'incident amb la policia estatal, varem poder entrar davant dels seus nassos la pancarta gegant que va il·lustrar la xiulada al cap de l'Estat i va donar la volta al món amb la inscripció GOODBYE SPAIN WE ARE NATIONS OF EUROPE.

Fa temps que sé el pa que s'hi dóna al País Valencià. I ve per igual del PP i del PSOE. Tal i com aquell dia no ens varen fer callar, més tard o més d'hora i, malgrat els pesi, hauran de tornar a sentir i veure TV3.

Us poso a sota el comunicat que hem fet com a JNC.


Gerard Figueras afirma que “ni una ni mil multes, ni una ni mil sentències podran doblegar la voluntat d’un poble d’utilitzar amb llibertat la seva llengua i la seva cultura”

La Joventut Nacionalista de Catalunya ha reaccionat “indignada” en conèixer la fi de les emissions de Televisió de Catalunya al País Valencià, fruit d’una decisió “arbitrària, antidemocràtica i repressiva” de la Generalitat Valenciana i en particular del seu President, Francisco Camps per a qui “qualsevol bri de llibertat” és una amenaça que cal prohibir, multar o eliminar.

A més, la JNC denúncia la passivitat, quan no directament obstruccionisme del govern espanyol, competent en matèria d’espai radioelèctric, per regular i facilitar la reciprocitat de les emissions de les cadenes de televisió catalana i valenciana. Una desídia que va tenir el seu màxim exponent sota el mandat de José Montilla com a ministre d’Indústria.

Segons Figueras, la Generalitat Valenciana està “fanàticament obsessionada, no només amb prohibir tot allò que faci referència al catalanisme, sinó amb tot allò que comporti més llibertat política, social o cultural per als seus ciutadans”.

La JNC vol agrair i homenatjar públicament la tasca que duu a terme Acció Cultural del País Valencià, en defensa de la cultura i llengua dels països catalans, la unitat lingüística i la identitat de la nostra terra. Una entitat amb la que, segons el President de la JNC, “hi hem col·laborat sempre i hi seguirem treballant cada dia fins aconseguir la plena llibertat per tal que qualsevol ciutadà dels Països Catalans es pugui expressar amb tota llibertat amb la seva cultura, llengua i identitat”. Una tasca que simbolitza millor que ningú l’Eliseu Climent, un patriota, lluitador i apassionat de la seva llengua, la seva cultura i el seu país.


Gerard Figueras ha volgut també la “extraordinària relació” que els joves nacionalistes tenen amb el Bloc Nacionalista Valencià i especialment amb les seves joventuts, amb les que “seguirem treballant, colze a colze, fins que no quedi cap obstacle per a la plena llibertat cultural i nacional dels Països Catalans”.


Barcelona, 18 de febrer de 2011



dimecres, 9 de febrer de 2011

L'absurd i el "privilegio catalán"

El diccionari defineix la paraula absurd com alló contrari a la raó, al sentit comú. I aquesta és la definició que m'ajuda a definir millor la reacció dels líders territorials espanyols davant l'autorització del senyor ZP al President Mas perquè la Generalitat pugui emetre deute. 

Des que tinc ús de raó i una certa memòra d'alló que sovint s'anomena l'encaix de Catalunya a Espanya, el joc del "cáfé para todos" ha estat habitutal. Puc entendre que les comunitats autònomes espanyoles hagin aixecat el dit cada vegada que Catalunya ha assumit una nova competència. És una rebequeria però comprensible i en la línia de l'objectiu de l'assimilació de Cataluya perquè no sobresortim - no fós cas.

Ara bé, això que ara alcaldes i presidents d'éns autonòmics inventats aixequin també el dit per demanar que ells també volen tenir el mateix deute que nosaltres em supera.

No vull entrar avui en la sensació que em produeix veure que el meu President ha d'anar a Madrid a demanar permís per endeutar-se al mateix causant del déficit català perquè no ens paga alló que ens deu. Però sí que voldria recuperar una anècdota que ens va explicar Jordi Pujol en una cloenda d'Escola d'Estiu de la JNC. Crec que il·lustrativa i que m'ajuda a entendre la reacció dels amics espanyols.

L'anècdota és a temps de Govern del President Pujol quan, conversant amb un president autonòmic -que va haver de fer un concurs d'idees per crear la bandera de la seva comunitat- se li va queixar perquè la Generalitat assumia competència de trànsit a través dels Mossos d'Esquadra. Pujol li va demanar quin era el motiu del seu enuig. I la resposta va ser: no es que nosotros también lo queramos. Es que me jode que vosotros lo tengais.

Ara també els deu fotre que ens haguem d'endeutar. Tot plegat absurd però cert. Senzillament, Espanya.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Aznar té raó

Espanya no pot competir ni a Europa ni al món amb unes comunitats autònomes aspirant a convertir-se en mini-estats. Això és cert. Per tant, el millor és que aquelles comunitats que vulguin aspirar a esdevenir Estat, sortim d'aquesta Espanya i la deixem competir tranquil·la.

Enmig d'una situació econòmica en caiguda lliure - 900 aturats nous a l'Estat cada dia- el debat identitari centra les agendes mediàtiques i polítiques. I ho fa a través de dos homes de pes i en suposat segon pla: Pujol i Aznar.

No és casualitat que Aznar actuï de portaveu del PP més genuí i que el President Pujol alci la veu assenyalant la independència o la desaparició.

Aznar és aquell home d'idees clares que parla sense embuts. Aquell qui diu sense cap tremolor de veu alló que els socialistes espanyols no s'atreveixen a dir i disfressen amb metàfores i subterfugis. I Pujol, oracle d'una gran majoria de catalans, s'erigeix com a la veu ferma i creible que té la categoria i el prestigi per a contestar-lo.

Mentre el món es mou -Tuníssia, Egipte, el Liban-, aquí també prenem posicions. La por d'Espanya a la segragació és cada cop més gran. La fermesa amb què parla el President de la Generalitat -Artur Mas- quan assenyala un camí de no retorn si Espanya ens intenta escanyar encara més és inèdita i espanta a una classe dirigent espanyola massa capficada en llençar-se els plats pel cap els uns als altres. 

El moment en què Aznar i Pujol parlen no és casual. Ambdós calculen fins al milímetre què diuen i quan ho diuen. I d'això cal prendre'n nota.