Felicitats JNC: a partir d'avui comença la construcció de l'Estat propi

Ho hem aconseguit. Feia mesos que treballàvem amb una idea: la d'aconseguir que Convergència, el primer partit del país, assumís inequívocament la consecució d'un Estat propi per a Catalunya en el seu full de ruta. 

No ha estat una feina fàcil. Però sí que ha estat una feina ben feta, elaborada amb serenitat i plantejada de forma intel·ligent. Sense focs artificials ni gestiuculacions excessives. Sinó de forma efectiva i col·lectiva. 

Així ho definíem a la Convenció Nacional celebrada a Vilanova i la Geltrú: L’APORTACIÓ DE LA JOVENTUT NACIONALISTA DE CATALUNYA AL PROCÈS DE TRANSICIÓ NACIONAL CATALANA. DEFINIM L’ITINERARI CAP A L’ESTAT PROPI”. Aquest document ha estat fruit del debat i de les aportacions dels qui avui som militants de la JNC. Però també dels qui al llarg de 32 anys van liderar la nostra organització així com dels principals dirigents del partit. 

El que al Congrés de Reus ha incorporat Convergència en el seu ideari és això: el que la Joventut Nacionalista definíem en aquest document i el que avui és ja en el full de ruta dels qui porten el timó Catalunya. 

El XVIè Congrés de Convergència passarà a la història com el congrés en el que el partit va passar de buscar l'encaix amb l'estat a la definició d'un full de ruta que situa a l'horitzó la independència econòmica i política a través de la construcció d'un Estat català. 

Tots els militants de la JNC en podeu estar orgullosos. Avui Convergència ha homolgat la JNC com el seu interlocutor a l'hora de parlar d'independència. I avui la JNC podem reconèixer que aquesta interlocució no ha quedat en sac foradat, sinó que ha estat escoltada i assumida pel nostre partit. 

Gràcies per tota la feina que heu fet els militants i molt especialment els delegats. Una vegada més, heu estat a l'açada de la primera organització política juvenil de Catalunya. Felicitats!

Visca la Joventut Nacionalista de Catalunya!

 

Com? Amb un Estat propi

Ja hi som. Durant tres dies 1.800 militants de Convergència ens donem cita a Reus per escollir una nova direcció del partit i per fixar les línies estratègiques que seguirà la política catalana en els propers anys.

La Joventut Nacionalista de Catalunya assistim a aquest congrés amb la il.lusió del que per molts delegats serà el primer congrés del partit i amb la convicció que ajudarem Convergència a situar el sobiranisme en el centre del debat polític del país.

Nosaltres hem fet els deures. Fa unes setmanes que a Vilanova i la Geltrú 200 delegats de la JNC donàvem el nostre recolzament a l'Oriol Pujol per liderar el partit i li fèiem entrega del "projecte itinerari": l'aportació de la JNC a la transició nacional catalana.

En el sí del congrés ens correspon ara tenir la capacitat d'incorporar el full de ruta que hem dissenyat en l'estratègia ideològica de Convergència. Principalment, definir les línies vermelles del Pacte Fiscal i situar l'Estat propi com el camí racional, transversal i democràtic que ha de seguir la majoria social i política del país.

En tenim ganes! I creiem que la JNC serà novament la fàbrica d'idees i d'energia del partit del país. Som-hi!

Sí al Mobile World Congress i al projecte Eurovegas

Quan el President de la Generalitat és de viatge oficial al Marroc, acompanyat de més d'un centenar d'empreses per obrir noves vies de negoci amb Cataluya. Quan 70.000 persones d'arreu del món impulsen a Barcelona el sector emergent de la telefonia mòbil. Quan l'empresari més gran del món en gestió de places hoteleres i en organització de congressos es fixa en el nostre país per invertir i crear nous llocs de treball que ens situïn com la referència turística d'Europa.

Quan tot això està passant, quan el Govern lidera vies per a la recuperació econòmica, l'atracció d'inversions i posa les bases per la creació de feina, cal que la societat civil s'hi sumi. Sense complexes, descaradament. Que radiclament es posicioni i sumi al costat del Govern.

Tothom té dret a expressar el seu descontentament. Tothom, tots els col.lectius i també tots els ciutadans de forma individual. Un descontentament que, sigui dit de pas, darrerament no s'ha expressat sempre de la manera respectuosa i democràtica que es pressuposa de societats avançades com la nostra.

Però cal reclamar que, al costat de la protesta, calen també manifestacions de suport. El conjunt del país agrairia manifestacions en positiu de recolzament a les polítiques actives que van en la línia d'assegurar un futur millor. Especialment en la direcció de crear nous llocs de treball -molts d'alt valor afegit i d'elevada qualificació- pels joves del nostre país.

Una reforma laboral incompleta

Vivim en un país on els extrems i els estereotips arrelen i creixen, on els camins del mig ho tenen complicat per poder veure la llum del Sol. La noticia de la setmana ha estat la reforma laboral impulsada pel PP, un terreny abonat per a la clàssica falsa dicotomia de les relacions laborals. La relació entre treballadors i empresaris se’ns presenta com un joc de suma zero, en que per uns hi guanyin, els altres hi ha de perdre. Entre uns sindicats conservadors, que a vegades sembla que no entenguin els temps que vivim, i una patronal poc moderna, amb plantejaments de màxims i poca empatia, només reforcen aquesta idea.

Però hi ha una tercera via, la dels que creiem que la llibertat econòmica i el benestar són indissociables. Una tercera via que va néixer a Dinamarca, de la ma dels socialdemòcrates, amb el nom de flexicurity. Traduïda aquí com flexiseguretat, es tracta d’un plantejament d’estat el benestar en que la flexibilitat del mercat laboral no és l’oposat de la protecció laboral dels treballadors, sinó el seu complement. La flexiseguretat combina un mercat laboral flexible amb polítiques de formació contínua extensives, sistemes de protecció social efectius i polítiques actives d’ocupació. Aquests elements plegats formen un conjunt on les empreses poden tenir una estructura flexible, i alhora els treballadors saben que si perden la feina tindran cobertura social, sistemes de reciclatge i formació realment útils, i que podran tornar a treballar en poc temps. Un sistema on es creen sinèrgies, on tothom hi guanya.

Tornant a España, les comparacions fan mal. La reforma del PP ens acosta a la flexiseguretat? Doncs per ara no. La flexibilitat ja la tenim aquí, i a curt termini de ben segur que tindrà efectes negatius. Ara falta tota la resta. Especialment falten bones polítiques per crear ocupació i per reciclar els treballadors que han quedat enrere. Per tant, no hem d’acceptar la reforma laboral d’enguany com una fita, sinó, en el millor dels casos, com un primer pas incomplert. Fins que no es posin en marxa les polítiques necessàries per crear ocupació, la nova flexibilitat laboral no servirà de gaire.

 

 

Itinerari cap a la llibertat

Durant molts anys, la JNC ha estat el braç més desinhibidament independentista de CDC. Avui, al nostre voltant, veiem com el sentiment sobiranista, ja sigui per raó o per emoció, es va estenent de manera lenta però constant. Dins CDC veiem com els partidaris de la plena emancipació nacional van augmentant, i també com militants que en el passat hi eren reticents han canviat d’opinió. És en aquest context que celebrarem el 16é congrés de CDC. I si la JNC ha estat durant tres dècades l’abanderada del sobiranisme, és l’hora de reivindicar la feina feta i la coherència. 

La gent de CiU està conduint les administracions catalanes en l’hora més difícil. No hi ha lloc per proclames enceses, ni per grans flamarades de les que només queden les cendres. Només hi ha lloc per a la política seriosa, i per a l’independentisme conscient. Per això, els delegats de la JNC al congrés de CDC han de fer el màxim esforç i la millor feina; han de mostrar que la gent de la JNC pot mirar a l’horitzó sense deixar de tocar de peus a terra.

El proper congrés de CDC marcarà el rumb que el partit ha de prendre en uns anys decisius, i entre tots hem de treballar per a que CDC enfili, amb fermesa i sense estridències, el camí per aconseguir la independència i la plena sobirania per a Catalunya. Sabem que no serà un procés ràpid ni fàcil, però és vital pel futur del país que CDC segueixi fent passos cap al demà, i la gent de la JNC hi té molt a dir.

Esquinçar costures

A alguns els ha agafat una mica desprevinguts, precisament perquè fa dies que hi ha una relativa tranquil·litat, i una correcció aparent marca les relacions amb el Govern central. Però el President Mas ha parlat clar quan ha dit que, en defensa de l’autogovern, hem de ser capaços de fer actes d’afirmació que puguin “trencar les costures” de la Constitució i de l’Estatut. El President sap prendre el pols al país, i ha donat veu al que molts pensem.

Els problemes endèmics causats pel nostre autogovern insuficient i per l’espoli fiscal es van fer especialment evidents en la recta final del govern Zapatero, quan la situació dramàtica de les finances catalanes es contraposava amb la deslleialtat de l’Estat. Va ser llavors quan va començar a cristal·litzar la idea de que caldria fer alguna cosa per deixar clar que els catalans no estem disposats a ser l’ase dels cops contínuament. Recordàvem el tancament de caixes de 1899 i ens preguntàvem com seria l’equivalent del segle XXI.

La resposta encara és incerta. Però una cosa s’ha anat fent cada cop més clara: Hi ha quelcom que vol néixer; una idea, un sentiment, una voluntat col·lectiva que vol prendre forma. L’Estat tornarà a estirar cap al centre, cap al quilòmetre zero, i serà necessari plantar cara d’alguna manera. El President Mas ho ha fet palès, però també ha dit una altra cosa, menys citada pels mitjans: Que farà falta “molta capacitat de raonament, solidesa de la nostra arquitectura jurídica i molta empenta i coratge per part del país”.

Estem pensant en el tancament de caixes del segle XXI, tingui la forma que tingui, i hi ha també una altra gran pregunta que alguns ja han plantejat: Qui és el Doctor Robert del segle XXI? Ho serà el President Mas? Seran ciutadans anònims que es plantaran com ja comença a passar? Perquè els actes d’afirmació dels catalans puguin trencar les costures de la camisa estreta que ens ofega, no n’hi ha prou amb una figura, sigui la que sigui; tots els estaments hi hauran de sumar. Una acció només des de la política es quedarà curta. Una protesta únicament ciutadana farà soroll però no serà escoltada. Caldrà també que les elits econòmiques, socials i culturals facin un pas endavant pel país.

Alguna cosa vol néixer, la sensació està a l’aire. I l’única manera de que pugui fer-se realitat és estar a l’altura de les circumstàncies, com a individus, com a societat i com a país.

Que el llegir no ens faci perdre l’escriure

Dimecres passat els diputats de Convergència i Unió van votar favorablement el paquet d’ajustos proposat pel Govern Central, la primera gran mesura del PP. Veure-ho va ser una sensació molt estranya, perquè veiem diverses coses alhora.

Per una banda, un mirall del que ja ens és conegut: Un govern que pren possessió, que es troba uns números desastrosos, i que ha de prendre mesures per aturar l’espiral de despesa, dèficit i endeutament. Per aquí ja hi hem passat. I els diputats de CiU es van comportar com hauríem volgut que actués la oposició a Catalunya, amb responsabilitat i amb comprensió. Entenent que segurament no eren els ajustos que el nou Govern hauria volgut, però que possiblement no hi havia gaires alternatives.

Però per altra banda, va ser també un déjà vu, la sensació de tornar a llegir una pàgina ja  viscuda.  La sensació de tornar deu anys enrere, quan algunes de les decisions que més factura han passat a CiU van ser els vots favorables, i gratuïts, a les polítiques del PP més qüestionables.  Ja hi tornem a ser? Siguem justos, és aviat per dir-ho.

En tot cas, no podem perdre de vista els fets:  La pujada d’impostos deixa Catalunya amb uns trams de IRPF que estan entre els més alts d’Europa, que agreugen encara més el dèficit fiscal. A més, les mesures d’ajust del Govern Central no afavoreixen l’economia productiva, i per tant, no serveixen per combatre l’atur, i en especial l’atur juvenil, que és el segment de població més castigat.

Així doncs, que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Actuar amb responsabilitat no pot ser signar xecs en blanc al PP constantment.  No podem permetre’ns d’actuar com si aquests deu anys no haguessin passat, i per això el sentit d’estat que ha caracteritzat CiU des de fa dècades ha d’anar de la ma de la defensa ferma dels drets dels catalans. Només així, fent el màxim esforç per assegurar l’autogovern i retornar a la prosperitat, serem mereixedors de la confiança dels ciutadans.

No a les pretensions De Guindos - Rajoy. No al nou i amarg café per a tothom

Fa pocs dies que el nou govern del PP ha pres possessió, i ja ha començat el que ja sabíem: L’atac a les comunitats autònomes amb el pretext del dèficit. Les alarmes han saltat quan el ministre de Guindos ha anunciat una norma que atorgarà a l’estat poder de veto sobre els pressupostos autonòmics. Dit d’altra manera, la Generalitat presentaria l’esborrany al govern central, i ells decidirien si els agrada o no.

Volen fer creure que el gran problema són les autonomies. Tantes autonomies. Recordem d’on venen tantes autonomies? Venen de fa trenta anys. No volien el cafè per a tothom? Doncs ja el tenen. I ara resulta que fet i comptat el cafè surt massa car.  Però la cosa no acaba aquí. Des del quilòmetre zero també apliquen el cafè per a tothom a la inversa, fent veure que tothom ha manejat les tasses de la mateixa manera.

I no és així.  Mentre uns malgastaven en infraestructures faraòniques i inútils al País Valencià, i mentre d’altres encara s’atreveixen a gastar i gastar a Andalusia, la Generalitat de Catalunya afrontava la realitat en solitari. Prenent les mesures necessàries, per doloroses que fossin, demostrant seriositat i fermesa. Però ara ens volen posar al mateix sac, tant als que han malbarat fins a l’extrem com als que han canviat el rumb a temps. Tots a passar per l’adreçador.

Sembla gairebé que com que la Unió Europea vigilarà amb lupa els pressupostos estatals, el govern central hagi de descarregar la frustració sobre les autonomies. Però això no treu un fet: La mesura que proposa el govern del PP és un atac directe al cor de l’autonomia, a la (modesta) possibilitat de decidir a què volem dedicar els nostres recursos, ja prou migrats i escassos.

No podem permetre que ens apliquin el mateix raser que als qui han actuat amb irresponsabilitat. El President Mas ho va dir ben clar, que el Govern fa el que ha de fer per complir els compromisos europeus, amb l’objectiu últim de garantir l’autogovern català i no donar cap motiu a una intervenció.  Catalunya està fent els deures, i ha de mantenir intacte el seu autogovern. Si realment volen una administració autonòmica sense dèficit, el Govern central hauria de començar per escoltar una demanda compartida àmpliament per la ciutadania, la del Pacte Fiscal. Aquesta és l’única resposta que ens hem de plantejar.