dimecres, 9 de febrer de 2011

L'absurd i el "privilegio catalán"

El diccionari defineix la paraula absurd com alló contrari a la raó, al sentit comú. I aquesta és la definició que m'ajuda a definir millor la reacció dels líders territorials espanyols davant l'autorització del senyor ZP al President Mas perquè la Generalitat pugui emetre deute. 

Des que tinc ús de raó i una certa memòra d'alló que sovint s'anomena l'encaix de Catalunya a Espanya, el joc del "cáfé para todos" ha estat habitutal. Puc entendre que les comunitats autònomes espanyoles hagin aixecat el dit cada vegada que Catalunya ha assumit una nova competència. És una rebequeria però comprensible i en la línia de l'objectiu de l'assimilació de Cataluya perquè no sobresortim - no fós cas.

Ara bé, això que ara alcaldes i presidents d'éns autonòmics inventats aixequin també el dit per demanar que ells també volen tenir el mateix deute que nosaltres em supera.

No vull entrar avui en la sensació que em produeix veure que el meu President ha d'anar a Madrid a demanar permís per endeutar-se al mateix causant del déficit català perquè no ens paga alló que ens deu. Però sí que voldria recuperar una anècdota que ens va explicar Jordi Pujol en una cloenda d'Escola d'Estiu de la JNC. Crec que il·lustrativa i que m'ajuda a entendre la reacció dels amics espanyols.

L'anècdota és a temps de Govern del President Pujol quan, conversant amb un president autonòmic -que va haver de fer un concurs d'idees per crear la bandera de la seva comunitat- se li va queixar perquè la Generalitat assumia competència de trànsit a través dels Mossos d'Esquadra. Pujol li va demanar quin era el motiu del seu enuig. I la resposta va ser: no es que nosotros también lo queramos. Es que me jode que vosotros lo tengais.

Ara també els deu fotre que ens haguem d'endeutar. Tot plegat absurd però cert. Senzillament, Espanya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada