Espanya no pot competir ni a Europa ni al món amb unes comunitats autònomes aspirant a convertir-se en mini-estats. Això és cert. Per tant, el millor és que aquelles comunitats que vulguin aspirar a esdevenir Estat, sortim d'aquesta Espanya i la deixem competir tranquil·la. Enmig d'una situació econòmica en caiguda lliure - 900 aturats nous a l'Estat cada dia- el debat identitari centra les agendes mediàtiques i polítiques. I ho fa a través de dos homes de pes i en suposat segon pla: Pujol i Aznar.
No és casualitat que Aznar actuï de portaveu del PP més genuí i que el President Pujol alci la veu assenyalant la independència o la desaparició.
Aznar és aquell home d'idees clares que parla sense embuts. Aquell qui diu sense cap tremolor de veu alló que els socialistes espanyols no s'atreveixen a dir i disfressen amb metàfores i subterfugis. I Pujol, oracle d'una gran majoria de catalans, s'erigeix com a la veu ferma i creible que té la categoria i el prestigi per a contestar-lo.
Mentre el món es mou -Tuníssia, Egipte, el Liban-, aquí també prenem posicions. La por d'Espanya a la segragació és cada cop més gran. La fermesa amb què parla el President de la Generalitat -Artur Mas- quan assenyala un camí de no retorn si Espanya ens intenta escanyar encara més és inèdita i espanta a una classe dirigent espanyola massa capficada en llençar-se els plats pel cap els uns als altres.
El moment en què Aznar i Pujol parlen no és casual. Ambdós calculen fins al milímetre què diuen i quan ho diuen. I d'això cal prendre'n nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada