diumenge, 11 de juliol de 2010

Orgullós del meu país



Aquest matí el cor se m'omplia de sensacions. I el cap de pensaments. Revuiure els moments viscuts ahir al Passeig de Gràcia, veure els milers de fotografies, les cròniques i el ressó mediàtic que ha tingut a Catalunya i a fora, em fan tenir una senació nova.


La resposta de país calla les veus que alertaven que un dissabte de juliol els catalans preferiríem estar a la platja. Els milers de senyeres estelades i els crits d'independència callen les veus dels qui diuen que Catalunya no es mou per la seva llibertat. Veure a la patronal catalana al costat dels sindicats al capdavant de la mani calla aquelles veus que diuen que la crisi econòmica és per ells la única prioritat. El comportament impecable d'un milió i mig de catalans -grans, famílies i sobretot, molta gent jove- calla aquells qui diuen que el sobiranisme és nomès qüestió de radicals.


La sensació que tinc, avui, és de satisfacció. El meu poble no m'ha fallat. El meu poble ahir hi era. I hi era sencer. Als pobles i ciutats, molts altres ciutadans anònims que no van poder ser a BCN, també hi eren de cor i de pensament.


La sensació que tinc avui és d'orgull. De pertànyer a una nació mil·lenària que sap alçar la veu pacífica i democràticament quan en ple segle XXI se la intenta trepitjar. I sap donar una lliçó a casa, a Espanya i al món de maduresa incontestable.


La sensació que tinc avui és d'esperança. Ahir milers de joves érem al passeig de gràcia. Al costat d'avis i de criatures. Però, sobretot, milers de joves hi érem. El fil roig continua viu. El relleu està assegurat i encarat cap a la bona direcció. A aquesta generació de gent jove ens cal saber canalitzar el sentiment d'un poble que vol ser amb plenitud. I dir als líders que sapiguen entendre la nostra voluntat.


No volem uns líders que ens portin a la frustració. No volem uns líders que reaccionin tèviament. Volem uns líders que sàpiguen recollir la voluntat madura d'un poble i aconsegueixin fer ralitat un somni que avui és a prop. A les seves mans que sigui molt més a prop del que alguns es pensen.


Ahir es va demostrar el que dèia el poeta: demaneu la lluna, amics, demaneu-la. Mentre alguns se'n riguin, estigueu segurs que la lluna anirà venint. I així fou. La lluna, mentrestant, ha anat avançant.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada