Terços amunt!

Portem setmanes treballant des de diversos espais, entitats i institucions de la ciutat per preparar la Fira d'enguany. Intercanviant correus electrònics amb una de les persones que ha pencat de valent, m'escrivia aquesta acció en l'argot casteller que he trobat encertada per definir l'actitud que hauríem de tenir en moments com aquests.

Fa ja massa temps que les negatives notícies econòmiques s'han convertit en el nostre pa de cada dia. Certament, una combinació de mala gestió -pública i privada- al costat d'un canvi de cicle econòmic, estan fent que moltes persones no ho estiguin passant bé. Gens bé, de fet. Situacions d'atur, acomiadaments, tancaments de negocis, finalitzacions de prestacions. Poques perspectives de futur agreujades per males notícies i pels imposats ajustos pressupostaris que ens arriben a nivell europeu.

La situació és complexa. Cert. Però és hora que actuem per començar a girar la truita, no troben? Quan hom ha de tirar endavant projectes -ja siguin personals o col.lectius- la força de voluntat, l'actitud, és el factor determinant perquè siguin reeixits. No es tracta de fixar-se només en aquelles qüestions negatives, en les dificultats. Sinó de saber cercar les oportunitats per aconseguir una resposta positiva, reeixida i il·lusionant.

Aquesta és l'actitud que ens hem proposat des del govern municipal: posar les coses fàcils perquè els projectes, les idees i les il·lusions tirin endavant. Des que fa quatre mesos varem assumir la responsabilitat de governar la ciutat, no s'imaginen la gran quantitat de persones que hem escoltat i que ens han plantejat les ganes de tirar endavant projectes. Persones amb situacions complexes però que, malgrat les dificultats, no es rendeixen i es tornen a aixecar una vegada i una altra. I tornen a confiar en l'administració.

Aquesta manera de fer emprenedora, d'anar endavant, de sumar i en positiu és la que ens permetrà sortir del sot, avançar com a ciutat, com a país, com a societat. Aquesta actitud de fer pinya, de deixar de banda les diferències i de sumar esforços és la que ha permès que centenars d'entitats, empreses, associacions i institucions els oferim avui una Fira de Novembre de tothom i per a tothom.

Vull des d'aquestes línies agrair a tots els traballadors municipals l'esforç, l'actitud positiva i l'esperit de servei que han mostrat durant la preparació de la Fira, especialment als de les regidories de promoció, comunicació i també a la brigada i a la policia municipal. Entre tots hem construit la pinya i el forlre. Ara tan sols manca completar el castell amb la implicació de la resta de la ciutadania.

La Fira és només un exemple de que si fem pinya, ens en sortim. I aquesta és una forma de treball, una actitud, que hauríem d'utilitzar per a tots els reptes que se'ns plantegin com a ciutat, com a societat. També individualment. Perquè si ens ho plantegem, tots pdem ser el motor que faci avançar Vilanova i la Geltrú.

L'objectiu d'una generació

Aquests són temps de reptes. No només vivim una situació econòmica i social molt dura, sinó que contínuament rebem impactes que alimenten el pessimisme. Però per fer-hi front, tenim una eina poderosa: la força d'una generació, la dels joves d'avui. La dels joves que no es resignen, que són capaços de donar el millor de si mateixos per allò en que creuen. I és l'hora de sumar esforços i energies, de que els joves d'aquest país transmetin missatges en positiu, i de fixar els objectius de la nostra generació.

 
I si la nostra generació s'ha de fixar objectius comuns, aquests han de servir per avançar en el benestar, la prosperitat i la llibertat col·lectius, uns propòsits que tots els joves compartim, més enllà de idees, creences i orígens diferents. Per això, un objectiu central ha de ser el Pacte Fiscal, una nova relació entre Catalunya i l'Estat, en la línia del concert econòmic, que acabi amb la sagnia fiscal que patim. Perquè mentre no tinguem els recursos que amb justícia ens pertoquen, no podrem construir el país més lliure que volem, i més important encara, el debat sobre les polítiques públiques es juga en fals.
 
Està passant davant els nostres ulls. El Govern de la Generalitat està prenent mesures d'austeritat inevitablement doloroses, amb tot el que això comporta. Podríem pensar que si les  finances de la Generalitat van quedar tan malmeses va ser per culpa del govern Tripartit. Els qui van governar els darrers anys hi tenen molta responsabilitat, és cert. Però el problema de fons són els milers de milions d'euros que cada any els catalans paguem en impostos i que no ens retornen. Aquest dèficit obliga a retallar serveis i prestacions, quan amb el Pacte Fiscal no només no hauríem de retallar res, sinó que podríem ser un país de referència pel seu estat de benestar.
 
Si ja el 2005 la JNC recollia suports pel que llavors anomenàvem “Acord Econòmic per Catalunya”, avui aquella reivindicació ha pres forma en el Pacte Fiscal que el gruix dels catalans considera necessari. És l'hora de que la JNC lideri aquesta reivindicació com l'objectiu d'una generació, l'objectiu de la gent jove de Catalunya. Si volem poder fer front al 40 % d'atur juvenil que patim, i sobretot, si volem llençar un missatge positiu a les generacions més joves, hem de mobilitzar-nos per aconseguir el Pacte Fiscal. Aconseguir aquesta eina, útil i necessària, ha de ser l'objectiu de la nostra generació.

Una marea imparable

Mica en mica,  la marea va pujant. El darrer Baròmetre d’Opinió Política ens ha revelat fa pocs dies que, preguntats per un referèndum d’independència, un 45,4% dels catalans votaria afirmativament, contra un 24,7 % que s’hi declararia en contra. Amb la prudència que exigeix llegir els resultats d’una enquesta, tenim motius per l’optimisme. Els partidaris de la independència de Catalunya van creixent com una marea que puja lentament, en silenci, res a veure amb aquelles onades grans i vistoses que fan molta espuma però que quan han passat tot queda igual.

La consciència de que a Espanya no hi fem res es va estenent. És el resultat, per una banda, de les polítiques i les actituds dels partits espanyols, que en la seva dèria centralista només estan aconseguint que cada cop més catalans obrin els ulls a la realitat, i per l’altra, d’anys de feina seriosa de l’independentisme conscient, del que la JNC n’és el gran exponent. Hem fet molta feina, però encara n’hem de fer molta més.

La independència de Catalunya només serà possible si al darrere hi ha una majoria social sòlida, que sigui inapel·lable per simple principi democràtic. I per això, les dades que ha revelat el CEO són encoratjadores, ens mostren que mica en mica, els fets es van imposant, que la societat catalana està prenent consciencia de l’ofec al que ens sotmet Espanya, i que més que mai, hem de seguir treballant. Hem de fer créixer aquest espai social, valent-nos de la raó i del sentiment, per construir la majoria per la independència que el nostre país necessita.

Les aigües pugen, i està a les nostres mans estendre més encara la taca d’oli dels que volem la plena llibertat nacional, per esdevenir, entre tots, una marea imparable.
 

Corredors cap al futur

L’espera ha acabat. Dimecres passat, just abans que totes les notícies quedessin en segon pla per les noves de pau a Euskadi, la Comissió Europea confirmava el que feia dies que ja se sabia: la Unió Europea aposta pel Corredor del Mediterrani com un dels seus eixos prioritaris pel transport de mercaderies.

Com diu la cançó, de vegades ens en sortim. Amb tenacitat, amb persistència, amb la suma d’esforços dels actors públics i privats, la racionalitat ha prevalgut sobre el centralisme. No hem de tirar coets, perquè en última instància l’execució de les infraestructures encara depèn de l’Estat espanyol, però podem mirar al futur amb una mica més d’optimisme.

Un cop passades les febrades de nou ric que ens han portat a on som, només queda apostar per aquells elements que ens poden portar  un creixement sòlid, sense estridències ni miracles. Per això hem de celebrar la noticia, perquè és la primera pedra de la prosperitat que ha de venir, una prosperitat que es troba en el treball  en xarxa i en establir ponts amb els territoris del nostre voltant.

La batalla pel Corredor del Mediterrani ens ha portat a retrobar interessos comuns amb el País Valencià, un fet positiu que no ens ha de passar per alt, i que pot ser l’inici d’una nova etapa en que sigui possible construir noves col·laboracions i complicitats amb els nostres veïns del sud, començant per l’esfera econòmica, i potser un dia arribant a l’àmbit polític.
I més enllà de la península, aquesta decisió ens acosta a Europa, i ens servirà per incrementar i reforçar els vincles amb la resta de països europeus, i a la llarga, que l’economia catalana continuï el camí que fa anys que ha pres: el d’anar reduint la seva dependència d’Espanya. El Corredor del Mediterrani significa per nosaltres més Europa, i menys Espanya.

La decisió de la Comissió Europea ens fa més independents? No encara. Però és un pas. Un pas perquè Catalunya miri més cap a Europa i cap al món, per poder establir les xarxes que ens faran més importants, més rellevants, i que ens permetran tenir un paper en l’Europa del futur.

En defensa de la llengua catalana. Cap a l'emancipació nacional (II)

Espanya s'ha acabat. Els catalans en aquest Estat no hi tenim cabuda. El retorn de les vacances estiuenques ha estat precipitat. L'ocurrència del president espanyol Zapatero ens va agafar tots amb el torn canviat. Crèiem que era una ocurrència més. Poc a poc intuíem que es tractava d'un diktat europeu. I finalment s'ha transformat en la ruptura del pacte constitucional del 1978.

La generació dels qui hem nascut a la dècada dels vuitanta, aquesta constitució no la vam votar. Si ens consultessin avui, aquell text no el votaríem. I menys encara la reforma que han acordat els partits espanyols. La nostra és una generació que anhela transparència i una democràcia basada en el dret a decidir. En escoltar als ciutadans. Per això no volem ser partíceps de pantomimes decimonòniques. I per això també aplaudim la posició de força que ha mantingut CiU no participant d'aquesta farsa. Aplaudim la posició del força del President de la Genetralitat i del Govern de Catalunya.

I per si no n'hi havia prou, avui el PSOE a través del seu braç jurídic, ens dóna dos mesos per incorporar el castellà com a llengua vehicular. S'ha acabat. Prou. Nosaltres sempre hem tingut un tarannà dialogant. Positiu. De sumar. Però per aquí no hi passem. La immersió lingüística en català té en el seu esperit la construcció d'un sol poble. De no discriminar. I Espanya s'ho carrega. Amb això no s'hi juga. La llengua és el nostre ADN. Ens ha ajudat a resistir des del 1714. I seguirà essent el nostre ADN a pesar del que vulguin socialistes i popular espanyols.  

Ha arribat l'hora de practicar el no retorn. El xoc de trens del que alerten els presidents Pujol i Mas. Els joves nacionaliesta catalans demanem un cop de força. Estem a punt. Una majoria del país està a punt. Tenim pressa ens va dir el President Barrera. I ara sembla que Espanya també en tingui. Doncs que no pateixin, l'hora ha arribat.

Iniciem el camí de no retorn.