Però hi ha una tercera via, la dels que creiem que la llibertat econòmica i el benestar són indissociables. Una tercera via que va néixer a Dinamarca, de la ma dels socialdemòcrates, amb el nom de flexicurity. Traduïda aquí com flexiseguretat, es tracta d’un plantejament d’estat el benestar en que la flexibilitat del mercat laboral no és l’oposat de la protecció laboral dels treballadors, sinó el seu complement. La flexiseguretat combina un mercat laboral flexible amb polítiques de formació contínua extensives, sistemes de protecció social efectius i polítiques actives d’ocupació. Aquests elements plegats formen un conjunt on les empreses poden tenir una estructura flexible, i alhora els treballadors saben que si perden la feina tindran cobertura social, sistemes de reciclatge i formació realment útils, i que podran tornar a treballar en poc temps. Un sistema on es creen sinèrgies, on tothom hi guanya.
Tornant a España, les comparacions fan mal. La reforma del PP ens acosta a la flexiseguretat? Doncs per ara no. La flexibilitat ja la tenim aquí, i a curt termini de ben segur que tindrà efectes negatius. Ara falta tota la resta. Especialment falten bones polítiques per crear ocupació i per reciclar els treballadors que han quedat enrere. Per tant, no hem d’acceptar la reforma laboral d’enguany com una fita, sinó, en el millor dels casos, com un primer pas incomplert. Fins que no es posin en marxa les polítiques necessàries per crear ocupació, la nova flexibilitat laboral no servirà de gaire.
