Fa deu anys que dedico bona part del meu temps al servei públic. A treballar per la llibertat del meu país i per una societat més justa. Trepitjant tots els racons del Principat. Ho faig des d’una convicció ferma. I des d’una valors profunds. Amb constant autocrítica i amb uns elevats nivells d’autoexigència.
Sovint em trobo que és complicat atendre tots els compromisos de servei amb la ciutadania que tinc com a càrrec electe. Al llarg dels deu anys de dedicació a l’activitat política, hi ha un defecte que no he sabut treure’m de sobre: No ser dir que no quan em demanen que doni suport a una iniciativa, un col•lectiu, o un esdeveniment. I acabo havent de ser a tot arreu. És aquí on la temptació de la velocitat apareix com una drecera, la drecera fàcil, perquè al cap i a la fi, tot fa que ho veiem com una cosa “natural”. I no ho ha de ser.
Per què corria tant? El primer que em ve al cap quan em faig aquesta pregunta és “perquè arribava tard a una reunió important”. És una resposta automàtica que crec que a tots ens pot sortir, però que no justifica una infracció. Alhora, poca gent trobaria normal afirmar “sabia que arribava tard, però he preferit no excedir els límits de velocitat”. Això m’ha portat a pensar-hi detingudament. I sense que en cap moment vulgui exonerar-me de la meva culpa, m’ha fet reflexionar en com el nostre entorn ens imprimeix la velocitat en les nostres vides. Ho hem de poder fer tot i ho hem de fer ràpidament. Així, sovint ens sembla normal haver de córrer contínuament.
Insisteixo en que la responsabilitat és individual, i que tots i cadascun hem de ser capaços de superar la inèrcia de viure corrent per viure amb seguretat i d’acord amb la llei. Jo aquest cop no ho he fet prou bé, i he fallat. I aquest error m’ha servit per aprendre la lliçó. Perquè aquesta és també la utilitat dels mecanismes sancionadors, la de recordar-nos les normes que cal complir. I jo la compliré fil per randa.
L’altra qüestió que fa més greu aquests fets -que tècnicament no em quedessin punts al carnet- m’ha agafat totalment de sorpresa, perquè mai havia rebut una notificació oficial de la sanció que m’hauria retirat els darrers punts. No sé quina és la causa, si factors administratius, si les adreces no encaixaven i per això no em va arribar, o qualsevol altre element. El cas es que no ho sabia i que quan els agents m’ho van comunicar em van deixar glaçat.
Com a càrrec electe, no tinc la mateixa responsabilitat que qualsevol ciutadà, en tinc més, i em correspon donar exemple davant una situació com aquesta. Per això assumeixo la sanció que em correspongui com a justa i merescuda, i l’entomo com un recordatori constant de la lliçó de vida que he tornat aprendre: que cal anar més a poc a poc i que les normes de trànsit existeixen per a la nostra seguretat.
Vull fer valer la màxima transparència sobre totes aquestes circumstàncies perquè, com he dit, als càrrecs electes ens correspon donar exemple davant la ciutadania. I per això he volgut compartir aquestes reflexions, que no són més que la meva manera d’expressar un profund penediment i una ferma voluntat d’esmena enfront al que ha estat una equivocació clara per part meva.
Entomo de bon grat tots els judicis que els ciutadans n’hagin pogut fer sense coneixement de causa. Fins i tot els més grollers. Els accepto. No és la primera vegada. Però no per això puc renunciar a compartir, també, aquesta reflexió sentida i personal. De bona fe.
Gerard M. Figueras i Albà
